Xina a Àfrica

Abans d'ahir hi havia una noticia curiosa a La Vanguardia referent a la presència xina a África (“África lee prensa en mandarín”). Ja fa anys que Xina ha establert relacions comercials intenses amb diversos països africans. Fa algunes décades aquestes relacions es fonamentaven en la solidaritat entre governs comunistes o socialistes, però actualment es basen en negocis on la pela és la pela.

Xina, per tal de mantenir els seus nivells de creixement, té unes necessitats de recursos naturals que superen amb escreix els seus recursos propis i, de carrer, les necessitats de qualsevol altre país. Àfrica és, als ulls de Xina, una reserva de petroli assequible que, tot i que s’estima que té tan sols el 9% de les reserves mundials de petroli (enfront del 62% d’Orient Mitjà), se sospita que pot albergar importants reserves encara per descobrir. Els recursos que busca Xina a l’Àfrica no es limiten al petroli sino també a la pesca (Cabo Verde, Senegal), la fusta (Liberia), o el cotó (Mali).

De fet, el que s’està produïnt a Àfrica és un simple intercanvi on conflueixen interessos i, en principi totes dues bandes hi surten guanyant (sempre des del punt de vista econòmic, és clar). Xina ofereix als països africans inversió en infrastructures (carreteres, ponts, preses,..) i prèstecs, presentant-se com una alternativa de finançament al FMI o altres països occidentals que per qüestions polítiques (violacions de drets humans o fraus electorals, o totes dues coses) no hi poden participar.

Des de Xina, no se’ls exigeix res a canvi a aquests països africans. Tan sols que respectin a Xina i evitin intercanvis comercials amb Taiwan. Ni drets humans, ni corrupció ni fraus...tú no posis el nas en els meus assumptes que jo no el posaré en els teus. Jo inverteixo en el teu país, t’ajudo a desenvolupar-te econòmicament i, a canvi, et venc els meus productes low-cost. A més, estic a la teva disposició quan es tracti de vetar qualsevol iniciativa de les Nacions Unides. És per això que Xina es presenta a ulls dels països africans, com una alternativa als Estats Units o a la Unió Europea. Xina no té darrera una opinió pública sensible a aquests temes i, en cas que existeixi, la fa callar.

Sudán, per exemple, ha esdevingut un país exportador de petroli a partir del 1999 gràcies a les inversions xineses. Actualment envia un 60% de la seva producció a Xina. Recordem que a Sudan hi ha el conflicte encara per solucionar de Darfur. No en va, la marina Xina s’està posant al dia i realitza grans inversions per protegir les rutes dels petrolers que venen de Nigeria i Sudan.

Aquesta és, de fet, la visió que es té des dels països occidentals de l’estratègia de Xina a l’Àfrica. Se’ls veu com uns explotadors, aprofitats i perillosos que no ténen més principi que el negoci a tota costa. No es té la perspectiva que el xinesos estan fent el que anglesos o francesos o belgues o alemanys van fer durant segles. Ni tan sols els Estats Units, que comenten la jugada com una amenaça perillosa, saben veure que el seu propi govern és molt selectiu quan es tracta de moralitat, tenint en compte les seves relacions amb Pakistan, Egipte o Arabia Saudí.

El mateix veig que passa amb el tema mediambiental, com per exemple el tema de les reduccions del diòxid de carboni...amb tot el que hem fet nosaltres, ara els hem de dir com han de desenvolupar-se ells? No ve a ser com un pare que li diu al seu fill que no faci això o allò perquè no és el camí? Al meu entendre, fins que ells mateixos no vegin que per aquí no es va enlloc, ja podem anar dient missa.