Texas Sunrise

Avui he tingut l'oportunitat de veure aquesta obra de Lluís Escartín i la deixo aquí aviam què us sembla.

Com que no està a Youtube, el podeu veure aquí o aquí.

A mi m'ha agradat bastant tot i que ara estic en el dilema si tornar-me un homeless o conformar-me amb quatre setmanes de vacances. Sempre igual.

Fora conyes, una altra injecció de moral tal com estan les coses, molt en la línia del mític gag de George Carlin sobre el somni americà (aquest sí que està al Youtube):



Si us ha agradat aquest, el que va sobre la religió no té desperdici.

Inversament proporcional

No sé quin és l'algoritme que fa que certs països triomfin esportivament mentre fan aigües econòmicament, però és evident que aquest és el cas d'Espanya.
Anuncio que el post va de bàsquet.
No cal esmentar els èxits en múltiples esports (futbol i bàsquet sent els més coneguts, però n'hi ha molts altres) que aquest país suma darrerament. I dic això perquè aquests dies estic flipant amb la selecció espanyola sub-20 de bàsquet. Sí, sóc tan malalt com per tragar-me aquests partits.
El cas és que el pijor de tot és que qui més s'està sortint és Nikola Mirotic, el montenegrí nacionalitzat espanyol que juga al Reial Madrid (toca't els collons). Aquest paio, que ho ha fet força bé aquesta temporada passada a l'ACB, és brutal i té una projecció extraordinaria que espero que, en un o dos anys, el porti ben lluny del Madrid, tan de bó fent el pas com va fer el seu doble (o ell és el doble de l'altre) Dejan Bodiroga.

Són clavats o he d'anar a l'oftalmòleg?

Val a dir que Nikola es nodreix de les magnífiques assistències que li dóna en Josep Franch, una de les perles de la Penya, que està aportant 5 jugadors a l'equip. 

El cas és que Mirotic ja ha demostrat que és gran i més que ho pot ser, però a saber què passarà ara que Ibaka també ha estat nacionalitzat espanyol i només se'n pot convocar a un d'aquests en la selecció. A mí m'agrada més Mirotic, però un Ibaka en un campionat Europeu pot fer molt de mal.

En tot cas, serà una peça clau del Madrid aquesta temporada que ve.

La doctrina del shock

És ideal per carregar les piles de la mala llet, sobretot en un diumenge tarda, mirar-se un d'aquests documentals que ens recorden com es manipula la massa i com sempre surten guanyant els hereus dels senyors feudals amb paraules com "llibertat" i "democràcia" a la boca.

Aquesta tarda m'he mirat "La doctrina del shock" (parlo del documental, que el llibre no l'he llegit) i m'ha agradat  el fet de relacionar diferents fets dels quals molts en som conscients, però que poques vegades fem l'esforç de relacionar o bé, de pensar què hi ha darrera veritablement.

Això m'ha fet reflexionar sobre la gran injusticia que està passant ara mateix aquí, amb les grans retallades que ens venen com necessàries, (és veritat que quan et trobes davant alguns treballadors públics -funcionaris- desitjaries que els fotéssin al carrer, però això vindria a ser un altre tema) mentre es destinen grans quantitats públiques a d'altres partides absurdes o injustificables.

També cal tenir en compte com es manipulen les quantitats i com, a partir de certes quantitats, tan ens fa que ens parin de 10 milions com de 10.000 milions. Molt poca gent es pararà a comparar xifres.

Així ens trobàvem amb tonteries com quan parlàven del cost d'arreglar Plaça Catalunya després de l'acampada, molt similar al cost de la collonada de canviar els senyals de trànsit amb la conya de l'estalvi energètic (diuen que uns 250.000€, aquest cop multiplicat per 2). Aquestes noticies estàven en boca de molta gent quan, en realitat, estem parlant de quantitats irrisòries si ho comparem amb grans desfalcs que ens foten als comptes públics com, per posar altres exemples, les missions de l'exèrcit espanyol a favor de la "democràcia" o les partides destinades a ajudar la re-estructuracó del sistema bancari (FROB). Amb un gràfic és facil comparar aquestes quantitats amb, per exemple, l'import de les retallades en el pressupost de sanitat de la Generalitat que sembla ser que és del voltant dels 1000 milions d'euros.

Tot això sense tenir en compte altres informacions com, per exemple que ex-presidents del govern espanyol  (Gonzàlez o Aznar) cobraran de forma vitalicia un sou de 80.000€ l'any (es veu que més alt inclús que l'actual sou de Zapatero), encara que, a més, estiguin en nómina (encara més alta) d'empreses privades com Endesa o Gas Natural. No puc evitar pensar com, tots aquests fills de puta que remenen les cireres, es deuen partir el cul quan pensen en la facilitat amb que ens les mengem doblegades. I mentrestant, anem socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis.