dimarts, 26 d’abril del 2011

Espiral de deute

Llegia ahir un article que posava exemples de quan el govern de Catalunya acabarà de pagar certes infraestructures i de com havia augmentat el compromís de despesa els darrers anys. Infraestructures que quan s'acabin de pagar tindran els seus ideòlegs criant malves. El cas és que cada govern que ve, com que sap que no durarà massa (ni tampoc li interessa), s'encarrega de realitzar obres públiques i infraestructures en general a compte futur, engreixant el deute que ja pagaran els qui vinguin, però penjant-se les medalles de totes les obres inaugurades. I així anem inclinant-nos endavant intentant atrapar la pastanaga, tot i que sabem que, de tant inclinar-nos, ens fotrem de morros. 


Vivim en una cultura que fomenta el deute com una cosa necessària per tirar endavant, sense advertir que estirant massa la màniga es provoca que en el futur calgui tirar enrera. 
Un deute entès com a inversió necessària per generar uns rèdits en un futur a mig o llarg termini és una eina molt útil. Un deute per consumir un bé que no sigui de primera necessitat és una bestiesa i només genera benefici a qui deixa els calés (això si mai arriba a cobrar), ensorrant encara més a qui l'ha contret.


Considero que deprés de cada govern caldria fer un balanç econòmic de la legislatura i repartir responsabilitats. Un govern que hagi endeutat un país per damunt de les seves possibilitats sense un objectiu estratègic més que el de penjar-se medalles, hauria de ser portat davant d'un tribunal. Contràriament, molts es dediquen a donar conferències, il.lustrant a la humanitat amb la seva saviesa. 

Els polítics tot sovint juguen amb el diner public i nosaltres no els lliguem prou curt (moltes vegades per desconeixement, d'altres per comoditat), de manera que la tentació de penjar-se medalles a costa dels impostos dels altres es fa difícil de soportar. Total, qui ho pagarà seran els assalariats de sempre i, cada vegada més, els fills dels fills dels seus fills.

El cas és que tots els governs que estan endeutats fins a les celles emeten més deute per poder-se'n sortir amb l'esperança que qui vingui més endavant sigui capaç de tornar-lo.


Seria el súmmum, després de tants anys de fer-se el suec davant les demandes del tercer món, veure països del primer món demanant la condonació del seu deute.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Benvolguts..

Divendres vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure els Manel en concert. Aquest cop va ser al Romea. No hi era el Guardiola (que ja hi va anar el dijous), però sí que vaig poder veure Roger Grimau , Julio Manrique o Toni Cruanyes.
Tenint en compte el fenòmen que els acompanya que els ha fet passar d'actuar gratuïtament davant de poques desenes de persones (a Cornellà per exemple on els vaig veure al juliol del 2009) a ser una banda de culte de la música catalana, a mi em segueixen agradant molt. Ja sé que ara té més notorietat criticar, bé la seva música, bé la taldrada dels mitjans o els calçotets que portin, però els he vist ja cinc vegades en directe i em segueixen agradant.
Tampoc sóc un expert en música, però m'agrada poder escoltar bona música i en català i que cada any surtin uns quants albums de diferents grups que et vagin enganxant.

Avui mateix, no podia parar d'escoltar la de Calgary 88 d'Antònia Font. 

dimarts, 12 d’abril del 2011

La veritat és democràtica

La veritat és democràtica. Crec que això ja ho havia explicat l'altre dia Sócrates, però l'altre dia se'm va aparèixer la idea de forma clara. 
El que creu la majoria és la veritat i qualsevol altra opinió tindrà una feinada per davant si vol prevaler. 
Aquest és el principi en el que es basen els mitjans de comunicació i que els confereix tan poder. Per això resulta més car dir la "veritat" a través d'un mitjà que té més impacte que mitjançant un altre que no en té tant. 

La història no para de demostrar-nos que el que creu la majoria és la veritat, quan després ha resultat que s’ha descobert o algú ha demostrat que la ‘veritat’ és una altra (des de que la terra és plana fins el fenòmen del calentament global).
Veritat i realitat són conceptes que posats en boca de molta gent fan cagar. No existeixen de forma absoluta. Cadascú té les seves i el fet que algunes conicideixin senzillament fa sentir que són més vàlides, sense que necessàriament ho siguin.


Mireu com surten els lluços aquestes darreres setmanes  a la costa japonesa...


Algú es creu algunes de les veritats que ens expliquen de com està la situació a Fukushima o sobre si Espanya serà el proper país en ser rescatat? 
Per si de cas, jo evitaré menjar peixos que vagin amb una càmara de fotos penjant i sortiré de casa amb flotador.

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails
Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License