Quan les barbes del veí vegis tallar...

Posa les teves a remullar.
Interessant documental sobre la situació grega i les martingales del FMI per assegurar-se que es paguin els deutes peti qui peti.
Si un govern ha endeutat un país desmesuradament, sense consultar-ho amb el poble i amb la complicitat de sangoneres que volen fer l'agost, ha de pagar el poble o han de cancel.lar-lo per il.legítim com va fer Ecuador? Ha de permetre que els seus impostos i els dels seus fills vagin a pagar als aprofitats mentre veuen com es retallen tots els serveis públics? On queda la seva sobirania?



En tot cas, es plantejaria un futur amb una davallada del comerç exterior i una nova especialització del treball: seria l'antiglobalització. El problema que té Grècia respecte Ecuador és que no té petroli, però cada dia que visquin pitjor, tenen menys a perdre.

Sortida de la crisi? La crisi és la sortida!

Cansa molt sentir a parlar de polítiques que ens treuran de la crisi quan el que està més clar que l'aigua és que la crisi mateixa és la sol·lució. Això havia de petar algun dia i acaba de començar. Com no podia ser d'altra manera, el deute està començant a petar, i ho faran un darrera l'altre els països que més s'hagin basat en ell pel un creixement fictici (un creixement que lluny d'utilitzar-se per invertir, s'ha utilitzat per gastar). Quan abans la gent sigui conscient que ja mai més es viurà com s'ha viscut els darrers anys, més maldecaps ens estalviarem. Tot ha estat un bluf, una enganyifa, i ens l'hem ben empassada.

Els polítics no t'ho diran, però tampoc ho faran els grans mitjans. Grècia s'ensorrarà i darrera Grècia, Espanya segur. S'ensorrarà segons els mitjans, però el que passarà és que simplement decidiran que estan farts de retallades i d'hipotecar el seu futur i malvendre els seus recursos i les empreses per pagar un deute que han contret uns polítics irresponsables. 

Això no és ben bé ensorrar-se (seria més ensorrar-se acceptar més rescats), però així ens ho vendran aquí perquè tal com està muntat el sistema, cal aconseguir que es paguin els deutes. El que està passant als carrers de Grècia és molt més greu que el que ens expliquen aquí i és molt probablement el que acabrà passant aquí.. Què passarà? que cada vegada utilitzaran més els nostres impostos per salvar el cul del sistema, comprant deute i salvant bancs fins que la gent acabarà fins els collons de retallades de serveis per pagar les irresponsabilitats del sistema financer. Quan els polítics deixaran d'estar de banda dels bancs per estar de la banda del poble? Mai. Perquè són titelles del poder i el poder són els bancs. Així que tan de bó ens mobilitzem tots i fem saltar la banca quan abans millor, perquè sino, el tema de les retallades només acaba de començar. Les revolucions no venen mai des de dalt. No tots hem de veure els nostres serveis socials retallats a costa d'uns quants. Qui es mereix perdre aquí és tothom qui conscient o inconscientment ha viscut per damunt de les seves possibilitats, i amb això em refereixo a tan als bancs que han enxufat crèdits a gent que tenia molts números per ser insolvent com a qui s'ha comprat un pis de 400.000€ sent mileurista i ara se l'hauria de vendre per subsistir i no hi vol perdre diners (perquè evidentment els seu pis mai va valdre allò). El problema és que també moltes institucions han viscut per damunt de les seves possibilitats i això ho paguem tots. 

Com diuen que havia dit Keynes, "si deus al banc 1000€ tens un problema, però si li'n deus 100.000.000€ és el banc qui té el problema". És això el que no van entendre.

Espiral de deute

Llegia ahir un article que posava exemples de quan el govern de Catalunya acabarà de pagar certes infraestructures i de com havia augmentat el compromís de despesa els darrers anys. Infraestructures que quan s'acabin de pagar tindran els seus ideòlegs criant malves. El cas és que cada govern que ve, com que sap que no durarà massa (ni tampoc li interessa), s'encarrega de realitzar obres públiques i infraestructures en general a compte futur, engreixant el deute que ja pagaran els qui vinguin, però penjant-se les medalles de totes les obres inaugurades. I així anem inclinant-nos endavant intentant atrapar la pastanaga, tot i que sabem que, de tant inclinar-nos, ens fotrem de morros. 

Vivim en una cultura que fomenta el deute com una cosa necessària per tirar endavant, sense advertir que estirant massa la màniga es provoca que en el futur calgui tirar enrera. 

Un deute entès com a inversió necessària per generar uns rèdits en un futur a mig o llarg termini és una eina molt útil. Un deute per consumir un bé que no sigui de primera necessitat és una bestiesa i només genera benefici a qui deixa els calés (això si mai arriba a cobrar), ensorrant encara més a qui l'ha contret.

Considero que deprés de cada govern caldria fer un balanç econòmic de la legislatura i repartir responsabilitats. Un govern que hagi endeutat un país per damunt de les seves possibilitats sense un objectiu estratègic més que el de penjar-se medalles, hauria de ser portat davant d'un tribunal. Contràriament, molts es dediquen a donar conferències, il.lustrant a la humanitat amb la seva saviesa. 

Els polítics tot sovint juguen amb el diner public i nosaltres no els lliguem prou curt (moltes vegades per desconeixement, d'altres per comoditat), de manera que la tentació de penjar-se medalles a costa dels impostos dels altres es fa difícil de soportar. Total, qui ho pagarà seran els assalariats de sempre i, cada vegada més, els fills dels fills dels seus fills.

El cas és que tots els governs que estan endeutats fins a les celles emeten més deute per poder-se'n sortir amb l'esperança que qui vingui més endavant sigui capaç de tornar-lo.

Seria el súmmum, després de tants anys de fer-se el suec davant les demandes del tercer món, veure països del primer món demanant la condonació del seu deute.