Sembla mentida que en una ciutat com Barcelona sigui tan difícil trobar una botiga on comprar una estel·lada.
Vas a un 'xino' i hi trobes la rojigualda. En canvi m'he passat per dues merceries del barri, merceries de tota la vida, que venen banderes i a totes dues:
- La senyera sí que la tenim, però l'estel·lada no.
Potser és la meva ignorància, però que potser és ilegal l'estel·lada? És un producte gourmet? Exclusiu?
Si no la trobes a Catalunya, on collons l'has de comprar?
Trobes abans el collons de bandera del Tibet i de Jamaica abans que l'estel·lada.
Crec que és bastant aclaridor del que passa en aquest país.
dimarts, 29 de juny del 2010
dimarts, 22 de juny del 2010
Assaig sobre la caguera
En el meu particular homenatge a Saramago, m'he decidit a penjar un relat que tenia escrit i que versa sobre temes escatològics, costum molt arrelada per aquestes terres. Fa així:
Vaig tancar la balda tot contemplant la claror que en aquell moment entrava per la finestra mig oberta del lavabo. El fred allà dins era insuportable, però el mal de panxa que patia en aquells moments m’impedia de tenir miraments a l’hora de baixar-me els pantalons. Prèviament vaig tallar un tros de paper i el vaig passar per la tapa deixant-lo caure estratègicament de manera que cobrís la tassa en la part on s’acostuma a quedar el rastre.
Fet aquest ritual, que repeteixo cada vegada que em veig obligat a evacuar a l’oficina, em vaig asseure i, deixant-me anar, vaig gaudir del plaer de relaxar l’esfínter quan et saps en un lloc privat i segur. Quin goig! Tanta estona patint i a la fi una mica de descans.
De totes maneres, no vaig trigar massa a adonar-me que allò no era una cagada de les bones, sinó que pintaven bastos. Després de la primera buidada vaig fer un intent d’aixecar-me mentre m’eixugava i vaig poder veure la massa obscura i pestilent que havia deixat anar. De seguida em va venir al cap l’ampolla de vi del sopar del dia anterior. El que allà al fons hi havia era com un pastisset d’una negror intensa i textura cremosa caigut d’un plat camí d’una taula on ja mai no arribaria.
Aquella visió pútrida i els gasos tòxics que gràcies al meu alçament es van veure alliberats envaint l’ambient van fer de detonant d’una nova contracció estomacal que em va obligar a seure novament. Una mena de sisè sentit em va fer entendre que ja res no seria com abans i que, la poca consistència que havia tingut l’anterior fornada de pastissets la trobaria a faltar en la que estava a punt de treure.
Una suor freda em va començar a sortir en forma de perles per la part superior del front i em va cobrir en pocs segons les entrades que en els darrers anys no feien més que créixer. Era un símptoma inequívoc de que venien temps pitjors. Qui em manava aguantar-me tant? Estava convençut que aquella situació la podia haver evitat fent un pas pel bany abans d’haver sortit de casa tant escopetejat.
El cas és que aquests pensaments anaven i venien i en un d’ells vaig comprendre que l’evacuació que estava duent a terme era més aviat una mena de desallotjament de casa ocupada. Vaig haver de forçar la situació i apretar amb totes les meves forces tractant d’exorcitzar el dimoni del mal de panxa. Una explosió líquida es va encarregar de decorar originalment tota la superfície interna de la tassa i també el meu cul, que es va veure esquitxat sense pietat, víctima sense escapatòria.
Un seguit de gasos mal posats van entrar en escena fent una fressa que em va ser impossible de silenciar. A aquestes alçades, el control ja no tenia sentit i la meva prioritat era treure-ho tot, buidar-me i netejar els meus budells.
Aleshores algú va forçar la porta.
- Ocupat!. Vaig cridar.
Merda! (molta merda..) No havia pensat en la possibilitat de que algú més necessités anar al bany també. No tenia cap intenció de sortir d’allà fins que em fugís el mal de panxa, però la idea de que aquella situació acabés creant una llegenda com la que hi havia sobre el Lluís em va atemorir.
Es veu que el bo d’en Lluís un dia va arribar a tirar de la cadena fins a quatre vegades i no va sortir del bany en tres quarts d’hora, fet que va ser comentat i viscut en directe per tota l’oficina. Les apostes al despatx adjacent al lavabo després de la segona tirada de cadena, es debatien entre si es tractava d’una feina mal acabada o d’un típic embús accidental. Al escoltar-se una tercera tirada de cadena els comentaris es van escampar per tota la oficina i tothom que hi havia en aquell moment al despatx va participar en l’aposta sobre si aquella seria la darrera tirada o no. En aquells moments, per eliminació tots sabíem qui estava allà dins. Només podia ser ell.
Doncs el cas era que jo estava a punt de trobar-me en una situació semblant sinó pitjor. A mi ja m’havien descobert. La meva resposta m’havia delatat i, a menys que trobés una bona excusa o un bon ambientador, la meva llegenda estava a punt de començar. Seria el successor del “trenca-tasses”. Aquest era el nom que li havia quedat al Lluís després d’aquella anècdota. Era curiós perquè ell era un home ben escanyolit i ningú no podria endevinar que fos capaç de treure’s de la màniga (per no dir d’un altre lloc) les anacondes que es treia. De fet, no va ser aquella l’única vegada que va haver de repetir l’acte de tirar la cadena, però mai més no va fer-ho quatre vegades seguides. Almenys, no a l’oficina.
Afortunadament per mi, aquell dia de paper no me'n faltava i sort que en vaig tenir, que vaig estampar uns quants autògrafs abans de donar-me per satisfet.
Només diré que vaig sortir amb la cua entre cames del lavabo, em vaig dirigir a la impressora i vaig tornar a la taula amb quatre folis, fent veure que havia passat l'estona allà, mirant de posar-hi paper.
Etiquetes de comentaris:
caguera,
escatologia,
relat,
Saramago
dimecres, 16 de juny del 2010
El profeta esguerrat
Tenint en compte que les meves profecíes basquetbolístiques han estat tan afinades com el segon tir lliure de Basile a falta d'escassos segons, em decantaré per aplaudir l'actuació decisiva de San Emeterio amb dos collons.
Evidentment, tampoc m'atreveixo a dir res sobre el Mundial i especialment sobre 'la roja', no fos cas que la cagués un altre cop.
Encara que sembla ser que, com diu l'home que descansa, l'esperit de Joan Gamper ha tingut la seva influència avui...
diumenge, 13 de juny del 2010
You talkin' to me?
Collons! D'acord que volia una final ACB amb força partits i igualada, però això de que el barça foti tan el passerell a casa passa de castany obscur.
Ens estan vacil·lant?
Jo, de totes maneres, no llenço la tovallola i confio en que el Barça reaccioni i deixin de fotre els panolis, sobretot en els instants finals, on tan en el primer com en el segon partit van fotre el pena. De la mateixa forma, cal reconèixer la feina que ha fet el Caja Laboral (que sempre serà el Tau) i la llet que està tenint el Marcelinho dels collons, que mira que arriba a ser irregular el tio i ara ens fot dos partidassos seguits.
A l'espera que Navarro, Ricky i companyia es fotin les piles...
dimarts, 8 de juny del 2010
Temps de finals
Ja tenim aquí la final de l'ACB. Un cop més el Real Madrid s'ha quedat fora d'una final que enfronta els dos millors equips de l'ACB, sobretot pel que fa a joc.
Per mi aquesta final té tres punts clau:
- El barça pot completar la millor temporada guanyant els 5 titols en els que ha participat: Lliga Catalana, Supercopa, Copa del Rei, Eurolliga i ara Lliga! A més, s'ho mereix perquè apart de ser un equipàs, juga fantàsticament bé i és un plaer veure aquests paios en acció.
- Ricky Rubio ha demostrat que no es va equicocar amb el moviment que ha fet aquesta temporada. Va decidir no anar a Minessota on s'hagués mort de fàstic, no anar a Madrid (on si hi hagués anat potser no els hagués anat així) i venir al Barça on, a més de demostrar el que val cada dia més, ho haurà guanyat tot.
- Podrem gaudir de Tiago Splitter un cop més, un pívot al nivell dels Scola o Marc Gasol, merescudíssim MVP de la temporada i que qualsevol dia se'ns marxarà a vés-a-saber-què a l'NBA.
La meva aposta és un 3-0 pel Barça, encara que tan de bo s'allargui més i poguem gaudir de bon basket més dies.
Vinga aquests genolls de vidre de l'Atomic Dog!!
Pel que fa a la final de l'NBA, el tema està més complicat. Sembla més equip els Celtics, però amb el nivell que està demostrant el Pau (i també pel Kobe) faria gràcia que guanyés el segon anell, sobretot davant del Garnett. A més Paul Pierce em fot força mania també. Ho sento pel Rovirosa.
En definitiva, em semblen molt més entretingudes les finals de l'ACB i a nivell de partit li donen deu mil voltes a l'entertainment NBA, però ja que les tenim totes dues, a seguir-les!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)