Assaig sobre la caguera

En el meu particular homenatge a Saramago, m'he decidit a penjar un relat que tenia escrit i que versa sobre temes escatològics, costum molt arrelada per aquestes terres.  Fa així:

Vaig tancar la balda tot contemplant la claror que en aquell moment entrava per la finestra mig oberta del lavabo. El fred allà dins era insuportable, però el mal de panxa que patia en aquells moments m’impedia de tenir miraments a l’hora de baixar-me els pantalons. Prèviament vaig tallar un tros de paper i el vaig passar per la tapa deixant-lo caure estratègicament de manera que cobrís la tassa en la part on s’acostuma a quedar el rastre.

Fet aquest ritual, que repeteixo cada vegada que em veig obligat a evacuar a l’oficina, em vaig asseure i, deixant-me anar, vaig gaudir del plaer de relaxar l’esfínter quan et saps en un lloc privat i segur. Quin goig! Tanta estona patint i a la fi una mica de descans.

De totes maneres, no vaig trigar massa a adonar-me que allò no era una cagada de les bones, sinó que pintaven bastos. Després de la primera buidada vaig fer un intent d’aixecar-me mentre m’eixugava i vaig poder veure la massa obscura i pestilent que havia deixat anar. De seguida em va venir al cap l’ampolla de vi del sopar del dia anterior. El que allà al fons hi havia era com un pastisset d’una negror intensa i textura cremosa caigut d’un plat camí d’una taula on ja mai no arribaria.

Aquella visió pútrida i els gasos tòxics que gràcies al meu alçament es van veure alliberats envaint l’ambient van fer de detonant d’una nova contracció estomacal que em va obligar a seure novament. Una mena de sisè sentit em va fer entendre que ja res no seria com abans i que, la poca consistència que havia tingut l’anterior fornada de pastissets la trobaria a faltar en la que estava a punt de treure.

Una suor freda em va començar a sortir en forma de perles per la part superior del front i em va cobrir en pocs segons les entrades que en els darrers anys no feien més que créixer. Era un símptoma inequívoc de que venien temps pitjors. Qui em manava aguantar-me tant? Estava convençut que aquella situació la podia haver evitat fent un pas pel bany abans d’haver sortit de casa tant escopetejat.

El cas és que aquests pensaments anaven i venien i en un d’ells vaig comprendre que l’evacuació que estava duent a terme era més aviat una mena de desallotjament de casa ocupada. Vaig haver de forçar la situació i apretar amb totes les meves forces tractant d’exorcitzar el dimoni del mal de panxa. Una explosió líquida es va encarregar de decorar originalment tota la superfície interna de la tassa i també el meu cul, que es va veure esquitxat sense pietat, víctima sense escapatòria.

Un seguit de gasos mal posats van entrar en escena fent una fressa que em va ser impossible de silenciar. A aquestes alçades, el control ja no tenia sentit i la meva prioritat era treure-ho tot, buidar-me i netejar els meus budells.

Aleshores algú va forçar la porta.

- Ocupat!. Vaig cridar.

Merda! (molta merda..) No havia pensat en la possibilitat de que algú més necessités anar al bany també. No tenia cap intenció de sortir d’allà fins que em fugís el mal de panxa, però la idea de que aquella situació acabés creant una llegenda com la que hi havia sobre el Lluís em va atemorir.

Es veu que el bo d’en Lluís un dia va arribar a tirar de la cadena fins a quatre vegades i no va sortir del bany en tres quarts d’hora, fet que va ser comentat i viscut en directe per tota l’oficina. Les apostes al despatx adjacent al lavabo després de la segona tirada de cadena, es debatien entre si es tractava d’una feina mal acabada o d’un típic embús accidental. Al escoltar-se una tercera tirada de cadena els comentaris es van escampar per tota la oficina i tothom que hi havia en aquell moment al despatx va participar en l’aposta sobre si aquella seria la darrera tirada o no. En aquells moments, per eliminació tots sabíem qui estava allà dins. Només podia ser ell.

Doncs el cas era que jo estava a punt de trobar-me en una situació semblant sinó pitjor. A mi ja m’havien descobert. La meva resposta m’havia delatat i, a menys que trobés una bona excusa o un bon ambientador, la meva llegenda estava a punt de començar. Seria el successor del “trenca-tasses”. Aquest era el nom que li havia quedat al Lluís després d’aquella anècdota. Era curiós perquè ell era un home ben escanyolit i ningú no podria endevinar que fos capaç de treure’s de la màniga (per no dir d’un altre lloc) les anacondes que es treia. De fet, no va ser aquella l’única vegada que va haver de repetir l’acte de tirar la cadena, però mai més no va fer-ho quatre vegades seguides. Almenys, no a l’oficina.

Afortunadament per mi, aquell dia de paper no me'n faltava i sort que en vaig tenir, que vaig estampar uns quants autògrafs abans de donar-me per satisfet.

Només diré que vaig sortir amb la cua entre cames del lavabo, em vaig dirigir a la impressora i vaig tornar a la taula amb quatre folis, fent veure que havia passat l'estona allà, mirant de posar-hi paper.