De com veig el món...

Agafeu-vos els natxos que aquí bé el post més dens (que no dance) de tot el Showtime. És per això que ja no he posat ni fotos.

Comencem pel principi. 

La vida es va originar a la terra fa uns 4.000 milions d’anys i l’ésser humà, com a homo sapiens va sorgir encara no fa 200.000 anys.  D’entre tots els animals, sembla ser que és aquesta espècie la primera que pren consciencia d’ella mateixa en referència al món. No se sap si va ser un bolet ingerit per un homínid predecessor, però alguna cosa va generar aquest canvi de percepció en l’espècie. Aquest fet diferencial va obrir mires a l’home i menjar i follar van deixar de ser les seves úniques motivacions. Sens dubte sempre han estat les més importants, però es van començar a veure complementades per altres interessos. En l’era paleolítica s’estima que la població d’humans era d’entre 6 i 10 milions en tot el món.

En principi, l’evolució de les espècies s’aconsegueix mitjançant l’adaptació al medi, és a dir, que són les espècies que millor s’adapten al medi les que sobreviuen i generació rere generació van millorant genèticament la seva adaptació a l’entorn en el que viuen. És així com l’home ha anat sobrevivint durant milers i milers d’anys. L’ésser humà, però, gràcies a la seva capacitat d’intel·ligència, de comunicació i a la transmissió de coneixements de generació en generació (diguem que gràcies al llenguatge i més tard gràcies a l’escriptura) cada vegada més, aprèn a dominar el seu entorn en comptes d’haver a adaptar-se a ell. Perquè anar movent-nos per trobar l’aliment si tenim el coneixement per plantar-lo aquí davant? Perquè anar corrent darrera els animals per caçar-los quan els podem criar entre quatre tanques? Perquè haver d’anar fins el riu per agafar aigua quan podem fer venir el riu cap aquí?

El cas és que, gràcies a tots aquests coneixements, la seva evolució comença a assemblar-se més a una evolució intel·lectual (tan de bó!) que a una evolució física de l’espècie. Les organitzacions socials es van tornant cada vegada més complexes i sorgeixen les religions que estableixen uns valors que ajuden a estabilitzar la societat.

Els coneixements acumulats afavoreixen una proliferació de l’espècie humana mentre limita el desenvolupament d’altres espècies. La cadena alimentaria es veu alterada per una espècie que se situa al capdamunt de la piràmide. Tant animals com vegetals es veuen sotmesos a la tria d’una espècie dominant que decidirà si un o altre entra a formar part de la seva cistella alimentària. Durant el neolític, l’era en la que es va començar a conrear i criar bestiar, s’estima que la població humana es duplicava cada 1700 anys.

Segons algunes estimacions, la població mundial l’any 500ac era d’uns 125 milions de persones. A principis del segle XX era ja de 1500 milions de persones. Actualment, s’apropa als 7000 milions. Malgrat nombroses epidèmies (pesta negra a l’edat mitjana) l’evolució en la millora de les tècniques agrícoles repercutint en una millor alimentació ha permès aquest impressionant creixement. Més tard, la revolució industrial i l’increment de la productivitat en general, basada en l’ús dels combustibles fòssils (primer va ser el carbó i després s’hi van apuntar el petroli i el gas) per a generar energia ha estat un factor clau en l’explosió demogràfica. Actualment prop del 90% de l’energia mundial prové d’aquestes fonts.

Tenint en compte que aquests combustibles són el resultat d’un procés que dura milions d’anys resulta impressionant que esdevinguin uns recursos que es fan pagar només en funció del cost d’extracció. Si s’haguessin de valorar en funció de les condicions necessàries per la seva generació evidentment no es consumiria als nivells que es fa.

El cas és que s’ha viscut un període d’energia tirada de preu gràcies a l’explotació d’uns recursos que hem agafat de franc pràcticament i que ni tan sols la seva escassetat en un futur no gaire llunyà acostarà el seu preu al cost “real”. No només això sinó que s’ha demostrat que la seva utilització després gasos d’efecte hivernacle que contaminen l’atmosfera. És a dir, que se sap que són contaminants i que un dia (cada vegada més proper degut a l’augment exponencial del consum) que ningú pot o vol assegurar amb precisió, s’esgotaran.

Ha estat en aquest període, l’era dels combustibles fòssils, en el que s'ha experimentat el creixement més espectacular de la història. En tots els sentits. A nivell demogràfic i a nivell tecnològic. Així com la vida de diferents generacions en el segle X o XI no diferia molt en quant a costums o activitats, els canvis a nivell generacional en els darrers dos segles són molt destacables i els canvis s’acceleren degut a nous invents i canvis en els estils de vida. Tots aquests canvis estan associats a aquest accés a l’energia barata, que ens permet realitzar tasques descomunals amb un esforç físic mínim i que hauria de permetre dedicar la major part de l’activitat a tasques de més valor afegit a la societat.

El cas és que aquesta era del combustible fòssil, ha anat associada en gran part a un sistema econòmic eminentment capitalista, on l’objectiu és el creixement basat en l’economia. És a dir un creixement a nivell econòmic en funció d’un valors que en general el mateix mercat s’encarrega de fixar. Riquesa és igual a capital. Quant més capital genera un país, més benestar assoleix. El problema és que en aquesta fal·lera pel creixement, no s’ha penalitzat l’explotació de recursos que mai serem capaços de tornar a generar. Començant per l’explotació dels combustibles fòssils, però també per la desforestació, la contaminació de rius i mars, la destrucció de reserves biològiques o la mateixa pesca salvatge (aquí encara estem per arribar al neolític).

Evidentment, un dels grans problemes mundials, sinó el més gran, és que tota aquesta evolució social ha estat molt desigual i mentre certes regions del món han estat les locomotores d’aquest canvi, la major part de la població mundial viu en condicions similars a les d’abans de la revolució industrial.

Com a habitants del primer món, vivim en la fal·làcia de la vida segura i còmoda on les nostres inquietuds són tenir casa, cotxe, una feina on sentir-nos realitzats i poder viatjar. Si no podem tenir tot això sembla que la vida ens hagi fallat i, sobretot, que el sistema ens ha enganyat. Malauradament, per la major part de la població mundial, la vida és una lluita diària per aconseguir menjar i aigua potable. I aquests no es deprimeixen ni tenen atacs d’angoixa.

I a qué ve tot això? Doncs no en tinc ni idea, però m’he posat a escriure i m’he liat.

Però liant-me, he trobat aquesta presentació que és bastant original (per la posada en escena) i potser més entretinguda que el post en sí.