Marató inesperada

Segon assalt. Després de l'inesperat èxit de l'any passat, he tornat a fer la Marató de Barcelona. El repte aquest cop era doble: acabar-la i, a poder ser, millorar la marca de l'any passat. 

Com que no he fet cap entrenament específic de marató, més enllà d'anar a córrer tan sovint com he pogut, no tenia clar si me'n podria sortir amb tan bon paper com l'any passat. El cas és que, amb quatre hores de música a l'mp3, vaselina a l'entrecuix i tirites als mugrons allà estava jo a la línia de sortida. Aquest any vaig anar un bon tros de cursa amb dos amics ex-companys d'universitat que estan igual de malalts i que estan disposats a fer aquestes penitencies per alguna cosa fosca que devem portar a la consciència.

Res destacable a comentar de la primera meitat de cursa, bones sensacions i bon ritme. va ser poc després del km 23 que em vaig sentir fort i vaig apretar una mica aprofitant l'avinentesa. Al km 30 ja se m'havia passat la tonteria i em vaig empassar el tercer gel que portava. Aleshores va ser quan em vaig topar amb l'anècdota de la cursa. 

Passant per sota del Parc de la Ciutadella, al Passeig Circumval.lació, seria el km 34 aproximadament, noto aquella fortor característica del Zoo i em venen com uns fàstics, però vaig tirant i concentro la meva vista en el corredor que tinc davant quan m'adono que és just d'allà pon ve la fortor. El paio anava cagat del tot i li penjaven els regalims de merda per les cames. Jo podria entendre que en un "apreton" a l'esprint final si estàs a punt de guanyar una cursa, continuis malgrat cagar-te, però quedant-te més de 10km i fent-la en més de 3 hores (us asseguro que aquell no la guanyava...) vaig trobar que aquell personatge era un llardós fastigós que es mereixia una multa per cagar en públic. Bé es podia haver aturat a cagar entre dos cotxes o si, per accident, se li havia escapat un pet amb cua, sempre podia abandonar i anar a casa a netejar-se, però seguir en aquelles condicions és de merdós. El pitjor va ser que no podia anar a rebuf d'aquell personatge i vaig haver d'imprimir un ritme superior per superar aquell malson dels sentits que estabornia a tots els corredors que el seguien.

Un cop passat Arc de Triomf, tot plegat sembla que et trobis en un èxode de refugiats esguerrats. A la mateixa plaça de Sant jaume un corredor es va agafar la cuixa de sobte com si un franc-tirador li hagués clavat un tret des de la Generalitat i es va apartar tot coix i amb la cama garratibada. Jo vaig continuar pensant que en qualsevol moment em podia passar a mi i a partir d'aleshores vaig córrer també amb les cames garratibades.

Al final vaig acabar-la millorant en 2 minuts 30 segons el registre de l'any passat, em va anar molt bé el suport de la gent que em va animar en diferents punts kilométrics, però vaig patir molt més perquè ja sabia el recorregut i l'ambient final, aquest any, no em van fer tan efecte. El millor de tot és quan passes de l'infern del darrer kilòmetre a la glòria un cop arribat. Avui, però, encara estic cruixit.