Marató de Barcelona 2010

Avui he corregut la meva primera Marató, aprofitant que se'n feia una a Barcelona. Ja feia temps que m'hi havia apuntat, però un esquinç al turmell a finals de gener em va fer dubtar de participar-hi. Finalment va resultar que corrent no em feia tan mal el tema i vaig tirar endevant tot i que no m'he entrenat ni molt menys com indiquen els milers d'entrenaments diversos que pots trobar per internet.

El fet és que és una prova de matats i si t'agrada còrrer (que no escòrre't) i ets un matat, aquesta prova és per tú. Això sí, no cal que ho provis si no fas exercici des de primària (jo diria EGB, però així semblo més al dia) i/o no et veus els peus estant dret, però si estàs mitjanament en forma i t'ho planteges com un repte sense temps, acabar-la, l'acabes. Sobretot tenint en compte l'ambient que hi havia.

Com diria el mestre Robirosa, l'ambient era "apostoflant" (jo ho escriuria amb "e", però ara buscant-ho he descobert aquest blog dedicat al mestre) i jo, que ni de conya correria 42,195km per asfalt sense parar, he pogut fer-ho gràcies al fantàstic suport del públic. El fet que la gent t'anés animant dient-te pel nom (que portaves escrit al pitrall) realment motiva molt. D'acord, que només m'ho han fet dues persones en tota la cursa, però mireu com me'n recordo.

El cas és que jo havia llegit en un lloc que havies de passejar-te fins el km10, còrrer com si fos un entrenament fins el km20 i treure les forces a partir del km30. Un cop he passat l'equador de la cursa, he vist que estava prou sencer i, tot i dur un ritme molt superior al que creia que podria dur, he seguit així. A partir del km35 és una altra història perquè et mors de ganes de enviar a prendre pel sac la cursa i aturar-te a la primera terrasseta a fotre't unes quantes cerveses, però ja que has arribat fins aquí, i tot i tenir les dues cames més garratibades que un bacallà sec, no pots evitar treure forces de dins. Per sort no les he tret de la mateixa forma que ho va fer Rafa Iglesias a San Sebastian.

Des d'Arc de Triomf, hi ha una gentada de por, que fa que t'empassis el dolor i se't posi la pell de gallina. El pitjor és quan has fet ja la pujada de Paral.lel i veus km41, perquè aleshores et dius que ja ho has aconseguit i, qué collons!, et queda més d'un kilómetre!. Finalment, ho he pogut fer tota l'estona corrent i he acabat en 3h35m que és molt millor del que m'esperava, sobretot tenint en compte que no anava dopat. Total, que he arribat treient el fetge i el video de l'arribada que et pengen a la web de la marató deu fotre més pena que glòria.

Almenys la meva arribada no ha estat tan desagradable com aquesta:



ni tan accidentada i lamentable com aquesta:




Bé, deixaré aquí aquest post tan maratonià.