N'hi ha per cagar-s'hi...

Tants dies amb el bloc abandonat i avui dos posts. No m'he pogut resistir a l'assabentar-me d'això.

Vagi per davant que sóc un gran fan d'Elvis. D'acord que era un garrulo del mig oest, però aquest paio sí que era un crack. A més, a mi m'agrada especialment la segona part de la seva carrera, quan va deixar-se de les collonades de Hollywood i va haver d'assumir que era un actor mediocre. Va tornar amb una veu més potent i un look estrafolari i hortera de collons, però els seus concerts de Las Vegas tot col.locat de vés-a-saber-què són un espectacle.

El cas és que sempre s'havia dit que el tio es fartava de painkillers, barbitúrics, ansiolítics i diverses coses que el van fer engreixar junt amb una dieta plena de greixos saturats.  

El seu divorci, les noves generacions de músics i un públic cada vegada més gran i decadent semblaven l'explicació d'un declivi vital que va acabar amb la seva vida. Almenys això era el que semblava.

Doncs no senyor. Ara ens surt el seu metge personal i amic (això diu ell, però vist el que ha explicat jo ho poso en dubte) i resulta que el problema que tenia el Rei del Rock i que va acabar amb la seva vida era un restrenyiment crònic.

Molta gent (principalment dones) deuria imaginar-se l'Elvis, com a sex symbol que era, amb un membre viril descomunal, però es veu que el que tenia era un còlon que fotia goig (el doble de la mida normal, tant d'amplada com de llargada) i que una malaltia congènita feia que no tingués un trànsit intestinal fluid. Ll'astima que per aquells temps no hi havia encara Activia.

T'has fotut com el quico...