Reaccions a l'onada independentista

El millor d'aquests darrers dies és que ja no cal mirar Intereconomia per fer-se mala sang. Només amb qualsevol editorial de diari espanyol ja et bull tot.

El que més m'encén és el discurs que ve a dir que ser independent ens sortira car, que en un món globalitzat és anacrònic i que hi tenim més a perdre que a guanyar.

És bastant aclaridor, veure que des de l'òptica pro-espanyolista ningú presenta dades que demostrin que ens surt a compte formar part del regne d'Espanya. Vull dir que si l'argument és que no ens surt a compte ser independents, hauria de ser prou fàcil demostrar que ara sortim guanyant, no?

A aquests visionaris els convido a reflexionar sobre si l'economia ho és tot. Si partim d'un principi econòmic els convidaria a desfer la seva Espanya per fusionar-la a la resta del món, que tot els sortiria millor segons la seva teoria. Que no tot és la pasta, encara que hagi calgut la crisi per fer bullir l'olla.

Hi ha una confusió entre el que ha fet sorgir el moviment independentista a nivells desconeguts des de fa molts anys i el que hi ha realment darrera.

"El nacionalismo es una enfermedad que se cura viajando" diuen. I la bona vida s'acaba quan has de començar a treballar, els diria jo. Aquests cínics fills de puta m'agradaria veure'ls la cara si haguéssin de pagar impostos destinats a finançar gent que a sobre et van criticant i se'n foten de la teva cultura denigrant-la i ignorant-la.

"Andalucía tiene el mismo derecho a la independencia que Catalunya". Doncs endavant! Independitzeu-vos, vinga! Aviam com us va! Si jo no nego pas el seu dret... de la mateixa manera que entendria si a Euskadi es fes un referèndum i decidissin separar-se. El problema és quan algú té por de que això passi, i sol ser perquè hi surt guanyant amb la unió (o submissió en el nostre cas).

El més clar de tot és que tant Catalunya com Espanya en sortirien perdent, però cal destacar que Espanya perdria molt més que Catalunya i, en una situació així, resulta encara més absurd la seva (la espanyola) posició tan obtusa. Queda clar que ells tenen la paella pel mànec amb la seva biblia constitucional, però m'infla bastant els pebrots que parlin amb aquesta superioritat, com qui parla a un nen petit que comença a voler tenir la seva independència.
"La meitat dels catalans no està a favor de la independència". Això ja ho veuriem si es fa un referèndum, perquè el que està passant ara és com sortir de l'armari per molta gent. De la mateixa manera que quan Espanya va guanyar el mundial em vaig sorprendre de la d'espanyolistes que es veien pel carrer, ara estic convençut que molta més gent es mobilitzaria a favor de l'independència que en contra. N'hi ha que no se l'ha cregut mai la possibilitat d'independència, però ara està calant en molts d'ells. Aniria a votar qui més involucrat se sentís i ben segur que les campanyes que des de les espanyes vinguéssin alimentarien les pors més irracionals, però està per veure l'efecte que tindrien.

La clau de tot està en una constitució que es passa pel forro els principis democràtics quan diu que l'exèrcit ha de preservar l'unitat de l'estat. Constitució que va signar el partit que ara sembla ser l'abanderat de la lluita per l'estat propi.

La posició del PSC en tot això em resulta el més esperpèntic. No sé què esperen guanyar amb el seu posicionament. Tenint en compte les reaccions dels principals partits polítics espanyols, insisteixen en una opció que resulta encara més utòpica que la independència. Federalisme? a Espanya?

És bastant probable que nosaltres perdéssim des del punt de vista econòmic a curt termini pel fet que hariem de seguir pagant els deute (tant el nostre com el proporcional que arrossegariem d'Espanya) i que crear una estructura d'estat implicaria unes determinades inversions, però viuriem en un estat on la nostra cultura seria reconeguda, podriem parlar la nostra llengua amb orgull i no regalariem impostos dirigits a subvencionar superestructures fictícies d'autonomies inversemblants. A més, una democràcia funciona molt millor en un país de 7,5 milions de persones que en un de 45 (o els que tingui ara Espanya). No cal afegir la cultura democràtica del regne d'Espanya deixa bastant que desitjar i ho ha demostrat darrerament passant-se pel forro l'estatut i permetent declaracions de càrrecs militars que van bastant en contra dels principis democràtics.

Sempre he pensat que el principal problema de les relacions Catalunya-Espanya és a Catalunya mateix, amb els típics butiflers que aquí es fan els catalans però que ens venen per quatre duros per poder fer negocis a les espanyes. L'empresariat català non en vol ni sentir a parlar del tema, evidentment perquè des del seu punt de vista purament econòmic, difícilment els surt a compte (sobretot pensant en el curt termini i l'incertesa de l'impàs). Els grans grups amb seu a Catalunya, per descomptat que ho volen evitar (algú s'imagina la posició de La Caixa en tot això?) i només pot ser la força del poble qui ho tiri endavant. I el poble és qui ara les està passant putes i s'adona que el que tanta gent criticava fa temps (l'espoli) és un factor més que ens ofega.

Que molta gent ho utilitza i ho veu com una oportunitat? Evidentment. Que de xoriços n'hi ha a totes bandes? Segur. Però per una persona que se sent catalana i maltractada i estafada per la resta de l'estat espanyol, que mai ha reconegut la nostra cultura com es mereix, aquesta onada de catalanisme és una empenta que val la pena d'aprofitar. Ben segur que no ho solucionaria tot, però des d'un país independent respectaria molt més Espanya.

Imatges de la mani

Impressionant...

un plaer formar part d'aquesta manifestació.

El petit comerç...

El petit comerç: 

1. Manté llocs de treball en temps de crisi. 

2.-Vertebra i cohesiona els pobles i ciutats. 

3.-És fruit del consens i de l'equilibri 

4.-Crea més riquesa tot i limitar horaris.

Això sí, només amb una passejada de tres illes pel voltant de casa meva, aquest és el panorama....

 

Llarga vida al petit comerç!! 

Londres 2012: resum

M'he empassat en gran mesura bona part dels jocs. El fet que per temes d'horaris ha estat bastant compatible i la poca competència que hi ha a les altres cadenes ha fet que mirés des de salts de trampolí, fins a gimnàstica ritmica, halterofília o volley-ball. Els meus prefertits olímpics són, però, la natació, l'atletisme i el basket.

Ah! que no s'aixecava així?

Començaré per aquest últim dient que Espanya va començar fotent pena i va començar a jugar bé a partir del tercer quart de la semifinal. Va fer una final molt digna, que encara ho hagués estat més si l'"Escarola" no hagués tret el cinc inicial que va treure al començament del darrer quart (quan havia de posar tota la carn a la graella). Aquest paio l'han de fer fora JA! A més, encara no he sentit ningú criticant-lo i tothom sap que fot pena.

Pel que fa a la natació, destacaria la xinesa aquesta de 16 anys que fa semblar la resta de nedadores simples amateurs.

Quan surto de la piscina sóc molt més guapo

De l'atletisme, no vull treure mèrits a Usain Bolt, perquè és espectacular veure'l còrrer, però és tan showman i prepotent que fa com ràbia. A més, em cansaven bastant les "negrades" que la majoria d'atletes feien davant les càmeres abans de les curses. En comptes de concentrar-se per la cursa, semblava que estiguessin allà només per fotre quatre pallassades davant la càmera. Ho anomeno "negrades" perquè quasi totes estan protagonitzades per afro-americans prepotents i amb ganes de protagonisme.(veure les dances i els rituals que feien els de l'equip de basket dels US abans dels partits).

Quatre anys entrenant per això...

També destacaria el magnífic récord del món dels 800m del massai David Rudisha i el doble or del britànic Mo Farah amb una darrera volta inverosímil tant als 5km com en els 10km, que em porta a un dels dos temes polèmics dels jocs...

Si burxes massa acabaràs com jo

• Primer: alguna mena de tongo hi ha d'haver en els jocs, quan el país amfitrió sempre guanya molt més que en unes altres edicions i, a més, en competicions on quasi mai havia guanyat. És la motivació? Au vinga!

• Segon: no sé si vau observar que en la final dels 200m el Bolt es va deixar anar lleugerament i va aprofitar per fer el signe de silenci acabant en una mica més del récord del món. En canvi en els 4x100m s'hi va deixar la pell, inclinant-se cap endavant amb el pit per aconseguir-lo. És curiós, tenint en compte que el récord dels 200m els pot fer en algun altre campionat que li proporcionarà molta més pasta i, en canvi, el del 4x100m a nivell nacional, no té moltes més opcions.

Ja m'havia semblat veure el rus remenant les meves coses...

Ara ja no sé què mirar a la tele.....

Vergonya

Ahir em vaig empassar el partit de la selecció espanyola de bàsquet contra els Estats Units. Malauradament no vaig apagar la tele després del primer quart (cosa que hauria d'haver fet), però gràcies a això vaig decobrir una absurditat de la que encara no me'n sé avenir.

Un dels patrocinadors de la selecció resulta que és Bankia!!

Imagineu-vos quina imatge que dóna Espanya tenint com a patrocinador un banc d'autèntica pena i vergonya. I el pitjor és que es rescata amb pasta de tots nosaltres un banc que se'ls gasta amb això!!

Acollonant.

Showtime del bo

No hi ha com enganyar fins el darrer moment i aprofitar el dia abans del debut de "la roja" per deixar anar la primera bomba. Jo apostaria a que abans del final de l'eurocopa ja ens endinyen l'apujada de l'IVA amb l'excusa que ho diuen els nostres mentors europeus. Ells sí que saben el que necessitem. Ara ja estem en bones mans. Ben agafats pels collons per fer el que manin.

L'objectiu és que "la roja" arribi ben lluny en el campionat per poder camuflar més merda.

On estan ara els que deien que la banca espanyola havia superat totes les proves d'estrés, que Espanya no necessitava cap rescat i que la economia era sólida? Doncs governant.

Pícnic de voltors

Ja ho diu força gent que això no és una crisi, és una estafa, però us asseguro que el que ve encara será més escandalós. Mentre es nacionalitza la banca tòxica, els voltors es freguen les mans per les privatitzacions que vindran.

Aquest documental grec repeteix força conceptes de la Doctrina del Shock o Debtocracy, però explica molt bé tot el tinglado com està muntat i podreu veure com, tot i haver molta gent que és conscient del frau que s’està cometent, hi ha poca cosa a fer dins els límits legals. Els governs dels països en el punt de mira es passen pel forro les constitucions i exigeixen respecte a unes institucions que no representen ningú. Empreses i infraestructures construides amb impostos de tothom serán venudes a preus de saldo a voltors que n’exprimiran el suc sense invertir-hi un duro més. Un negoci rodó.

CATASTROIKA - Subtitulos en Español por infowar

Sembla contradictori però quan abans es comenci a tallar caps, abans acabarem amb l’hemorràgia. 

Protesta a la grega

Carles Feixa comenta en un article a l’Ara que caldrà decidir si les protestes es fan a la grega o a la islandesa.

Sóc de l'opinió que les coses malauradament no canviaran a menys que hi hagi molta violència (siguin aldarulls, siguin caps que rodin) i potser, ni així. Les principals mesures que anuncien els governs (tant l’estatal com l’autonòmic) tan sols agreugen la situació amb l'excusa de que és el que toca, però no afronten cap dels problemes causants de la crisi.

La reforma laboral no incentiva la contractació perquè no crea treball. Facilita acomiadaments, que no és el mateix. Jo no contractaria ara ningú només pel fet que em serà més economic desprendre'm d'ell quan vagin mal dades, senzillament perquè ja van mal dades. Jo contractaria més gent si la meva empresa creix, és a dir, si venc més. Si baixa la inversió pública, baixen els salaris, puja l'IRPF i, tard o d'hora (que passarà, això segur) torna a pujar l'IVA, d'on surten els diners per consumir més? Tot el que l'estat ingressi de més anirà a eixugar deute.

La amnistia fiscal, és un greuge flagrant a qui ha estat pagant impostos. Tot per recollir més pasta. La versió moderna de les bules papals. El govern ara mateix vendria sa mare per recollir diners, maquillar comptes i quedar bé a Europa.

Veient el que passa a nivell polític, és fàcil d'entendre la impotència d'una part de la ciutadania. Per molta democràcia que es posin a la boca, la gent del carrer no té ni veu ni vot en les decisions polítiques. Les decisions que es prenen no pretenen el bé de la població del país que els ha escollit,  sinó que defensen els interessos de les creditors del país. Lícit per una part, però per l'altra, inutilitza la democràcia estatal. Quin sentit té aleshores votar? Per que no deixem que els grans bancs facin i desfacin sense tanta farsa i ens estalviem així tant una burocràcia que, al cap i a la fi, ens costa diners?

Que facin com a Itàlia que ja directament són les entitats financeres qui escullen el govern d’un país. No ens facin creure que el PP ha guanyat les eleccions. No s’enganyin, hagués guanyat qui hagués guanyat, estaria passant el mateix.

Amb aquest panorama, no és d’estranyar que la gent protesti a la manera grega, i ho fan així, perquè tenim molt més en comú amb els grecs que amb els islandesos i perquè la classe política, per descomptat, és com la grega, no com la islandesa.

Marató 2012: per què tanta gent corre?

Com no podia ser d'una altra manera, diumenge passat vaig llevar-me amb l'objectiu de completar la meva tercera marató de Barcelona i, a poder ser, baixar la marca anterior. 

El millor de tot va ser que vaig poder complir tots dos objectius, tot i haver entrenat menys que els altres anys.

El pitjor de tot va ser que ja a partir de la mitja ja vaig començar a patir, que si un bessó carregat, que si l'isquio esquerra, que si fa molta calor, que m'he quedat sense bateria a l'mp3,...tot d'excuses que tenia per tirar la tovallola, però un esperit de lluita fora de tot dubte em va fer tirar endavant i superar els obstacles que un cos demacrat m'anava posant. Un cop acabada la marató, l'esperit de lluita se'n va anar de vacances. El cos demacrat no va callar fins ahir.

El cas és que tot i superar la marca he acabat en una posició molt més endarrerida que en les edicions anteriors. I això passa perquè cada vegada hi ha més gent que corre i gent que corre cada vegada més. Per què? Jo arribo a plantejar 6 raons per les que crec que això té tanta tirada, però si en teniu més, podeu afegir-les:

• Córrer és gratis, encara que el calçat i certs complements valen un ull de la cara i que hi ha gent que paga un gimnàs per anar-hi a córrer o per fer grups de sortida i dutxar-se al gimnàs.
• Quan corres, estàs tan cansat que tens la ment en blanc. T'estalvies tallers de meditació i/o d'altres tipus per desconnectar.
• La paternitat aboca a córrer. Jo en aquest punt he estat precoç i havia començat abans, però quasi tothom que conec ha començat a córrer quan ha estat pare. És una fugida endavant.
• Fer exercici és sa. Sempre es millor excusa escaquejar-te per anar a córrer que no pas per anar al bar a veure el futbol.
• És una manera relativament fàcil d'establir objectius i anar-los aconseguint, fent pujar l'autoestima i estalviant-se novament algun taller i/o psicòleg i compensant les erosions morals de la feina i/o la parella.
• Està ben vist. Abans era de matats, però ara és la moda més sana i saludable. Fins hi tot es parla de "running" en comptes de "córrer".

Què Kony és això?

Acabo de malbaratar mitja hora de la meva vida veient la propaganda d'aquest famós video (KONY 2012) del que molta gent parla i sobretot molts mitjans de premsa escrita (els grans mitjans, és clar) com un gran èxit de marketing viral.
No deixa de ser un bon producte de marketing, molt ben fet, però dirigit a ments simplistes, ja siguin americanes o de qualsevol lloc (de simples n'hi ha a tot arreu).
M'agradaria saber qui ha finançat aquesta escòria propagandista que ens ven la moto d'uns Estats Units que continuen salvant el món dels dolents. Després d'esborrar del mapa (molt netament) Saddam, Bin´Laden i Gadaffi ara anirien a per aquest Kony de fill de puta.
No cal dir que el paio que protagonitza el video fot caguera i la seva ONG pudor. En el kit de Kony 2012 hi podrien posar també una bossa per vomitar. Vén la xarxa com una gran oportunitat d'engegar iniciatives solidàries però jo llegeixo entre línies que veu l'oportunitat d'arribar amb missatges ben simples a moooolta gent.
La realitat és que els Estats Units preparen el terreny per una major presència de tropes americanes en una zona d'Africa en la que si no s'espavilen Xina els passarà la mà per la cara com ha fet en altres zones del continent (veure una anterior entrada sobre el tema). Si t'has tragat el video aquest dels nassos no està de més veure el contra-video que evidentment no té tans sponsors darrera ni tant de bombo als mitjans, però que t'explica més objectivament les raons de tot plegat sense drames, dolents i salvadors.

El quart poder

Ben coneguda és la importancia del quart poder per poder fer i desfer mantenint l'atenció on interessa, igual que fan els grans mags, amb cortines de fum o bé, directament per evitar que es parli de certs temes.

No cal dir que hi ha nombrosos exemples, però, ara que les dretes ténen el poder que ténen, i que "la Terribles" té els dies comptats, es poden entreveure moltes mostres a casa nostra de manipulacions dels partits polítics a qui els mètodes de la dictadura no els queden molt lluny.

Per una banda, el PP vol evitar que TV3 emeti el documental "Monarquia o República?". Tenint en compte que el documental porta fet un bon temps i ja ha estat prèviament censurat i modificat per poder veure la llum, podeu comptar quina versió ens deixaran veure. 

Per l'altra, Duran denuncia Xavier Bosch per fer-li una pregunta incòmoda. 

Amb tot això, ja aniran estovant tots els periodistes per tenir-los ben alerta i que no toquin la pera.

Justícia

El Nou Bulli

Aquesta nit he somiat que era cuiner del Bulli i que estava tocat per una vareta màgica que feia que qualsevol creació culinaria meva es convertís en un èxit inmediat. Això ha fet que, quan m'he llevat, he obert la nevera i he vist els pocs recursos de que disposo, m'atrevís a idear un menú per a cobrir el buit gastronòmic que ha deixat en el país el tancament del tant nostrat Bulli. És així com he arribat a dissenyar els següents plats que, si no me'ls copien abans a La Riera, em poden permetre introduir-me en l'avanguarda gastronómica mundial.

• Deconstrucció d'escuma de baixos a l'aroma de bacallà
• Cruixent de delicies de nas refredat
• Carpaccio de tomaquet madur amb fongs incipients
• Tempura de pèls de dutxa amb borrellons de passadís 
• Amanida de molsa de pessebre amb vinagreta d'essència de greix de campana
• Tartaletes de mantega passada amb polsim d'ungles de dol
• Terrina de patè a mitges amb floridura consistent

Aquí m'he passat amb el polsim d'ungles de dol

Bé, com deia el gran Jaume Pastallé, espero que aquest menú la gana els hagi obert i que un cop menjat, els surti per l'"ojet". Bona cuina!

Lectures recomanades

Ara venen els quarts de final de la copa, amb dos clàssics, i ben segur que Rajoy i Mas ho esperen amb candeletes per poder colar més retallades que gairebé passaran inadvertides.

De totes maneres, vull recomanar dues lectures d’actualitat econòmica que seria desitjable que tinguessin força divulgació. Aportaran una bona dosi de realitat per compensar els efectes narcòtics del futbol.

La setmana passada, aprofitant una anada i tornada amb avió, em vaig poder ventilar el llibre “Hay Alternativas” escrit per tres economistes dels quals en segueixo els respectius blocs. Suposo que cal tenir un interès mínim sobre la situació econòmica actual, però el recomano i molt, ja que ens obre els ulls a tota la manipulació i desinformació que hi ha sobre el que està passant i la forma en que podem seguir tirant endavant (i no endarrere). És un llibre que hauria d’arribar a quanta més gent millor i té l’avantatge que és prou planer i dirigit a gent sense una formació  econòmica específica, encara que cal que la gent tingui ganes de posar-s’hi.  Com en tot.  El més desitjable, com a mínim, seria que es fes llegir a les universitats d’Economia, cosa que dubto que arribi a passar. Es pot comprar per un preu molt assequible i també es pot descarregar gratuïtament. 

Per altra banda, i més o menys sobre el mateix tema, recomano també el llibre titulat “Reacciona”, una compilació d’interessants escrits de diferents autors, dels quals em va agradar en especial el capítol escrit per Rosa Maria Artal que ens fa veure com la manipulació actual està arribant als extrems de 1984 on s’eliminaven certes paraules del vocabulari per pretendre eliminar-ne el concepte. Aquests llibres són interessants i molt planers, però amb dades i fets, no com el pamflet propagandista de ”Indigneu-vos”, que diria que ha estat un súper-vendes perquè fins i tot un alumne de primària se’l pot llegir en un matí.

Després de llegir aquest parell de llibres tindreu la sensació que les agressions als diputats que van tenir lloc al Parlament el passat Juny, són un aperitiu del que realment es mereix la classe política. El showtime de la setmana però, se l'emporta Rita Barberá per afirmar que rebre bosses Louis Vuitton de regal és el més normal del món.

Vull una amanida Waldorf!

L'entrada d'Arcangelo sobre l'educació alternativa m'ha fet brollar un tema que té molt de suc. Jo, fins fa poc, em creia que Waldorf es referia a una amanida famosa (almenys per mi) gràcies a l'episodi de l'Hotel Fawlty, fins que vaig descobrir que era un tipus d'educació. 

 

(jo recordo l'escena en el magnífic doblatge en català, però no l'he trobada)

Evidentment que és quan tens descendència que et preocupes més per aquests temes, però per mi no deixa de ser un aspecte classista.

Partim de que el sistema educatiu d'aquest pais, ja sigui via escola privada o pública (doncs no ens enganyem, la privada l'unic que pretén es evitar que els teus fills es barregin amb la xusma proletaria analfabeta i/o immigrada), imparteix una educació "prêt-à-porter"  que ens uniformitza i ens prepara per un futur que serà més còmode quan més aviat acceptem el que hi ha.

Per altra banda, tenim altres tipus d'educació ( digues Waldorf, digues educació lliure, ...) que intenten fer que la persona aprengui i no que assimili uns continguts prefabricats (almenys ja de bon començament). Malauradament, el problema d'aquest tipus d'educació és que, per una banda, no són massa conegudes si no és que hi tens interès (i pocs pares s'interessen activament per l'educació dels seus fills) i per l'altra banda no són massa assequibles econòmicament. Així que la decadencia social està assegurada en mans del sistema educatiu establert.

Per mi, el gran què d'aquest tema és que els nens es relacionen bàsicament amb els companys d'escola i les seves influències vindran molt més per com siguin aquests nens ( i, per tant, els seus pares) que per com sigui l'escola. Vull dir que l'escola no deixa de ser un lloc on els nens s'aparquen i on aprenen molta palla i quatre coses útils per la vida (llegir i escriure bàsicament), però l'educació cal donar-la amb l'exemple, així que ja et pots deixar els quartos en una bona escola que si no t'arremangues, poca cosa pot sortir d'allà, sobretot tenint en compe l'exemple que veuran quan surtin al carrer. Tot això sense treure mèrits a la professió de mestre, que crec que hauria d'estar molt millor reconeguda, però al servei d'un altre tipus de sistema, evidentment. Suposo que els bons mestres que hi ha, prou pateixen intentant fer bé la seva feina.

No ens enganyem...la deficiència mental s'està apoderant de la nostra societat (nosaltres inclosos) a un ritme de vertígen i l'alternativa només sembla ser si decideixes que els teus fills es barregin amb subnormalitat plebea o amb subnormalitat pseudo-burgesa (dins les possibilitats de cadascú), així que el que cal, es fomentar la curiositat i el pensament crític, que l'educació no s'acaba quan s'acaba l'escola.

Paper mullat

Una nena li pregunta a son pare
-Pare, tots els contes de fades comencen amb "Hi havia una vegada..."?
El pare li respon
-No filla, també n'hi ha que comencen amb "Si surto elegit..."

Diumenge eleccions. En dues setmanes s'han ventilat els governs de Grècia, Italia i ara toca a Espanya. A Espanya almenys han pogut salvar els mobles i avançar eleccions. Al final en uns llocs posen ells directament els titelles i en uns altres ja s'encarregaran de moure les cordes. Almenys tenen el detall de convidar-nos a votar.
En el fons, com a mínim els propers 4 anys serviran perquè la gent es vagi adonant de la farsa d'aquesta democràcia i, mica en mica, augmenti la mobilització social, perquè serà l'única arma que podrem fer servir per fer-nos escoltar. Ni congressos ni parlaments.
Per una banda és trist, perquè cada vegada estarem pitjor, però per l'altra cal tenir en compte que avui dia la gent només s'implica socialment quan guanya el Barça o quan les passen canutes i ara serà una oportunitat d'or.

Sembla que degut a les retallades han hagut d'apagar la llum al final del túnel.

Quan les barbes del veí vegis tallar...

Posa les teves a remullar.
Interessant documental sobre la situació grega i les martingales del FMI per assegurar-se que es paguin els deutes peti qui peti.
Si un govern ha endeutat un país desmesuradament, sense consultar-ho amb el poble i amb la complicitat de sangoneres que volen fer l'agost, ha de pagar el poble o han de cancel.lar-lo per il.legítim com va fer Ecuador? Ha de permetre que els seus impostos i els dels seus fills vagin a pagar als aprofitats mentre veuen com es retallen tots els serveis públics? On queda la seva sobirania?



En tot cas, es plantejaria un futur amb una davallada del comerç exterior i una nova especialització del treball: seria l'antiglobalització. El problema que té Grècia respecte Ecuador és que no té petroli, però cada dia que visquin pitjor, tenen menys a perdre.

Sortida de la crisi? La crisi és la sortida!

Cansa molt sentir a parlar de polítiques que ens treuran de la crisi quan el que està més clar que l'aigua és que la crisi mateixa és la sol·lució. Això havia de petar algun dia i acaba de començar. Com no podia ser d'altra manera, el deute està començant a petar, i ho faran un darrera l'altre els països que més s'hagin basat en ell pel un creixement fictici (un creixement que lluny d'utilitzar-se per invertir, s'ha utilitzat per gastar). Quan abans la gent sigui conscient que ja mai més es viurà com s'ha viscut els darrers anys, més maldecaps ens estalviarem. Tot ha estat un bluf, una enganyifa, i ens l'hem ben empassada.

Els polítics no t'ho diran, però tampoc ho faran els grans mitjans. Grècia s'ensorrarà i darrera Grècia, Espanya segur. S'ensorrarà segons els mitjans, però el que passarà és que simplement decidiran que estan farts de retallades i d'hipotecar el seu futur i malvendre els seus recursos i les empreses per pagar un deute que han contret uns polítics irresponsables. 

Això no és ben bé ensorrar-se (seria més ensorrar-se acceptar més rescats), però així ens ho vendran aquí perquè tal com està muntat el sistema, cal aconseguir que es paguin els deutes. El que està passant als carrers de Grècia és molt més greu que el que ens expliquen aquí i és molt probablement el que acabrà passant aquí.. Què passarà? que cada vegada utilitzaran més els nostres impostos per salvar el cul del sistema, comprant deute i salvant bancs fins que la gent acabarà fins els collons de retallades de serveis per pagar les irresponsabilitats del sistema financer. Quan els polítics deixaran d'estar de banda dels bancs per estar de la banda del poble? Mai. Perquè són titelles del poder i el poder són els bancs. Així que tan de bó ens mobilitzem tots i fem saltar la banca quan abans millor, perquè sino, el tema de les retallades només acaba de començar. Les revolucions no venen mai des de dalt. No tots hem de veure els nostres serveis socials retallats a costa d'uns quants. Qui es mereix perdre aquí és tothom qui conscient o inconscientment ha viscut per damunt de les seves possibilitats, i amb això em refereixo a tan als bancs que han enxufat crèdits a gent que tenia molts números per ser insolvent com a qui s'ha comprat un pis de 400.000€ sent mileurista i ara se l'hauria de vendre per subsistir i no hi vol perdre diners (perquè evidentment els seu pis mai va valdre allò). El problema és que també moltes institucions han viscut per damunt de les seves possibilitats i això ho paguem tots. 

Com diuen que havia dit Keynes, "si deus al banc 1000€ tens un problema, però si li'n deus 100.000.000€ és el banc qui té el problema". És això el que no van entendre.

Texas Sunrise

Avui he tingut l'oportunitat de veure aquesta obra de Lluís Escartín i la deixo aquí aviam què us sembla.

Com que no està a Youtube, el podeu veure aquí o aquí.

A mi m'ha agradat bastant tot i que ara estic en el dilema si tornar-me un homeless o conformar-me amb quatre setmanes de vacances. Sempre igual.

Fora conyes, una altra injecció de moral tal com estan les coses, molt en la línia del mític gag de George Carlin sobre el somni americà (aquest sí que està al Youtube):



Si us ha agradat aquest, el que va sobre la religió no té desperdici.

Inversament proporcional

No sé quin és l'algoritme que fa que certs països triomfin esportivament mentre fan aigües econòmicament, però és evident que aquest és el cas d'Espanya.
Anuncio que el post va de bàsquet.
No cal esmentar els èxits en múltiples esports (futbol i bàsquet sent els més coneguts, però n'hi ha molts altres) que aquest país suma darrerament. I dic això perquè aquests dies estic flipant amb la selecció espanyola sub-20 de bàsquet. Sí, sóc tan malalt com per tragar-me aquests partits.
El cas és que el pijor de tot és que qui més s'està sortint és Nikola Mirotic, el montenegrí nacionalitzat espanyol que juga al Reial Madrid (toca't els collons). Aquest paio, que ho ha fet força bé aquesta temporada passada a l'ACB, és brutal i té una projecció extraordinaria que espero que, en un o dos anys, el porti ben lluny del Madrid, tan de bó fent el pas com va fer el seu doble (o ell és el doble de l'altre) Dejan Bodiroga.

Són clavats o he d'anar a l'oftalmòleg?

Val a dir que Nikola es nodreix de les magnífiques assistències que li dóna en Josep Franch, una de les perles de la Penya, que està aportant 5 jugadors a l'equip. 

El cas és que Mirotic ja ha demostrat que és gran i més que ho pot ser, però a saber què passarà ara que Ibaka també ha estat nacionalitzat espanyol i només se'n pot convocar a un d'aquests en la selecció. A mí m'agrada més Mirotic, però un Ibaka en un campionat Europeu pot fer molt de mal.

En tot cas, serà una peça clau del Madrid aquesta temporada que ve.