Esgaldinyada

Esgaldinyada: versió femenina (personal i no oficial) d'esgaldiny (esgarip; crit violent o xiscle).

Crec que aquesta paraula és adient per descriure el que em provoca la SGAE. És el crit que em surt de l'endinyada que ens fot la SGAE cada cop que ens ajupim ; ESGA(E)LDINYADA. Passa que l’altre dia vaig veure el programa 30 minuts que anava sobre la SGAE i vaig flipar.

No estava (ni estic) molt enterat del tema, però una cosa sí que tinc clara. El músic sempre s’ha hagut de guanyar la vida cantant o tocant (instruments bàsicament) o fent les dues coses alhora. La música en general s’ha beneficiat de la tecnología en el sentit que ha permés enregistrar la música i fer-la molt més popular. Amb això, molts cantants, músics i pseudo-músics han pogut fer-se d’or amb les  vendes de música  enregistrada (una simple canço o bé amb un sol disc), moltes vegades sense ni tan sols haver de tocar en directe.

Doncs bé, aquesta tecnología que els ha beneficiat durant un temps, ara els ha canviat les regles del joc, ja no la controlen i se’ls ha follat la gallina dels ous d’or; ja no tothom està disposat a pagar per escoltar la seva música. Però resulta que aquí están els senyors de la SGAE per posar fil a l’agulla i fer pagar tothom qui puguin pels drets d’autor. I amb ells, un munt de gent d’esquerres, progres i pro-llibertat i anti-sistema com  Víctor Manuel, Jaume Sisa, Loquillo i Pau Donés entre molts d’altres. Tots amb grans èxits recents i tots tenim en ment els seu darrer gran hit tipus, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’,  ‘Cadillac solitario’ o ‘La puta flaca’.

Apart del que ens fan pagar quan comprem, CDs, DVDs o llapis de memòria, fan pagar a establiments com perruqueries per tenir la radio posada. O sigui que resulta que cal pagar per escoltar publicitat (per què en el fons  l’emisora els serveix de canal publicitari a les discogràfiques).  Quins collons!

I a qui em digui que els músics han de menjar, jo els dic que els bons músics saben tocar i cantar i poden fer pasta amb les gires, que si són bons, és allà on val més la pena escoltar-los. I que n’hi ha molts, que és gràcies a internet que es donen a conèixer gratis perquè la gent els vagi a veure en concerts. S’ha acabat la bona vida, que qui està darrera d’aquesta societat d’autors són uns  vividors que fot anys que no treuen música decent i volen viure com reis a costa del passat.