dissabte, 25 de juny del 2011

Una de paràsits


Hi havia una vegada en una casa de fusta abandonada enmig del camp tres colònies de tèrmits. Una es deia Crigea, l’altra Sinapea i la tercera Inamalea.  Cadascuna de les colònies estava dirigida per una casta reial que un bon dia van decidir que tots sortirien guanyant si s’organitzaven en una sola colònia.

La idea seria no perdre la identitat de les colònies originaria, però permetre que un tèrmit d’una de les colònies pogués viatjar lliurement per tota la casa i fins i tot treballar en una altra colònia de la casa. Ara, l’objectiu primordial amagat era que la casta reial de cada colònia i les seves grans corporacions d’extracció de fusta, poguessin expandir-se per les restants colònies i així augmentar el seu mercat potencial de tèrmits clients. Així doncs, unificarien les unitats de canvi establint la moneda anomenada, com no, “serradura” i tot seria més fàcil.

El problema era que no totes les colònies tenien el mateix nivell de vida (ni per descomptat, l’estil de vida) i mentre a Crigea i Sinapea es vivia amb poques serradures i es gaudia de la festa i la xerinola, a Inamalea treballaven molt per tenir moltes serradures.

Van convèncer a gran part dels tèrmits amb les grans possibilitats que sorgirien ara que desapareixien les barreres dins la casa i que tots serien una sola colònia. Si tots som tèrmits, perquè posar barreres entre nosaltres?. Evidentment, no s’explicava que part de les serradures de cada tèrmit aniria a parar a mantenir la nova superestructura que es creava i que al permetre que els benestants d’Inamalea poguessin anar a les altres dues colònies, faria que els preus de la fusta pugessin escandalosament a les zones de la casa habitades per les altres dues colònies.

Inamalea, que tenia grans empreses d’extracció de serradures, va créixer exportant grans quantitats a Crigea i Sinapea, que mentrestant, anaven vivint amb subvencions de la nova colònia única i s’anaven endeutant per tenir un nivell de vida semblant al d’Inamalea. Les castes reials de les tres colònies donaven serradures a tothom pensant en que el dia de demà els haurien de tornar aquelles serradures més els interessos i així, tothom va esdevenir ric en serradures. Especialment les castes riques d’Inamalea van donar molt crèdit a Crigea i Sinapea, on hi veien in bon potencial per futures serradures+interessos, però un dia un dels balcons de la casa es va esfondrar i moltes de les serradures amb les que es comptava van deixar d’existir. Va passar aleshores que Inamalea va començar a dubtar que Crigea i Sinapea poguessin arribar a tornar el deute de serradures que havien contret, ja que les subvencions i els crèdits de serradures que havien anat rebent, no les invertien en extreure més fusta de la casa ni en aprendre a treure’n més.

Així que es va recomanar a les castes obreres de Crigea i Sinapea que se sacrifiquessin i donessin més serradures de la fusta que extreien a la colònia única per poder pagar el deute contret al llarg de tot aquell temps mentre, curiosament, les castes reials de les colònies originàries, cada vegada acumulaven més i més serradures.

Els tèrmits de les castes obreres de Crigea i Sinapea se sentien enganyats i estafats ja que tot aquell temps que havien estat gaudint d’una millor qualitat de vida havia estat a compte d’haver-se endeutat de serradures de per vida i començaven a ser conscients que ja mai tornarien a viure amb tantes serradures. Ja per aquells temps hi havia molts tèrmits que seguien extraient fusta per viure i pagar els deutes, i també n’hi havia d’altres que s’organitzaven i protestaven en contra de les castes reials, a qui responsabilitzaven de la situació a la que s’havia arribat. Aquests darrers s’adonaven que l’única cosa real que hi havia era la fusta de la casa i que havien estat vivint en un món imaginari basat en una simple moneda d’intercanvi que ja no representava la fusta de la casa. Amb aquest panorama per davant, va succeir que un bon dia, en un obrir i tancar d’ulls, la casa, molt malmesa per la quantitat de fusta que s’havien anat menjant els tèrmits, va començar a grinyolar i es va esfondrar tot deixant un núvol de serradures enmig del no-res.

Ara, si no ho han fet abans, facin jocs de lletres amb els noms de les colònies i endevinin de qui es tracta.

diumenge, 19 de juny del 2011

Querétaro? ja posats carné!

Veig a molts diaris la nota de premsa que han copiat i enganxat que vés a saber qui els hi ha enviat. Es veu que la gent ha escollit "Querétaro" com la paraula més maca en espanyol (que suposo que volen dir Castellà).
Diuen que la paraula vol dir "illa de les salamandres blaves", però em sembla que allò no és una illa ni hi ha salamandres blaves.
El cas és que l'arrel de la paraula no sembla molt "castiza" i, més aviat, sembla originaria d'idiomes nadius de la zona (es diu que és d'origen purepecha).
Les votacions per internet ja ho tenen això.
Jo hagués escollit molt abans paraules com beicon, fútin o carné. 

diumenge, 12 de juny del 2011

Bon dia, mandra

Aquesta ha sigut la meva lectura dels darrers dies. És un llibre que se'm va passar quan es va publicar (2004), però que finalment he pogut llegir aquests dies, i ha valgut molt la pena.
El títol fa referència a la primera novela de Françoise Sagan, "Bonjour, tristesse" de 1954 de la qual es va fer una pel·lícula, però apart d'això, no hi té res a veure.
Si treballeu en una gran empresa (només en el sentit de nombre d'empleats, no aneu més enllà) us sentireu molt identificats. És una perla que ens explica, de manera brillant, el que tots pensem i veiem, però escrit amb molta trassa. En un parell de dies es pot ventilar (si no us passa com a mi, que només duro quatre pàgines al llit).

No diu res de nou, però ho explica molt bé, posant en evidència les ineficiències de les grans empreses, les fal·làcies dels valors i la cultura empresarial i que quan més gran l'empresa, més vividors i menys treballadors. Fum, fum i més fum per tenir a la gent enganyada i aconseguir que s'enganyin a ells mateixos. Davant d'això, proposa l'art d'escaquejar-se.

L'estil és boníssim i se m'escapava el riure en moltes ocasions.

Si el que voleu és anar a la feina amb més ganes, també podeu llegir "La puta feina" de Mathew Tree...un altra dosi de motivació pel treballador.

dimecres, 8 de juny del 2011

Queixar-se és gratis

Així com ho veig, hi ha tres tipus de gent: 

  • els fills de puta
  • els que es queixen i ho fan notar
  • els que es queixen tant dels fills de puta com dels que es queixen, però no fan res
Queixar-se és gratis, i criticar un moviment de protesta fa més original i fa veure com que se li ha donat més de dues voltes al tema i vol demostrar que es té consciència crítica, però parlar de quatre quissoflautes a plaça Catalunya (o on sigui) és tan limitat com la versió que en donen els de més a la dreta.

El cas és que ens estant donant pel cul i cada dia que passa ens la foten més grossa.
La premsa va parlar molt de les revoltes d'Orient Mitjà (tot i que estan aquí al costat) i la influència de facebook i twitter. Collonades. Cal sortir al carrer. Sempre ha calgut, però ara més que mai. Internet va bé per organitzar la protesta, però aquesta sempre té lloc al carrer. Quan es posen les coses xungues, bloquegen l'accés a internet i s'ha acabat la conya. 
Cal recolzar també qualsevol moviment de protesta que reclami més respecte i representació als ciutadans i menys als quatre de dalt que només es preocupen que els d'encara més amunt els hi aprovin els números. Tot a costa de nosaltres, els de més avall.

És per això que no entenc la gent que es queixa de mil problemes socials i es queixa també dels qui reclamen millores socials, però ells quiets a casa. Si una cosa es vol promoure ara és, que si la gent vol, es poden fer coses, però ens hem d'activar i involucrar. Ja no valdrà mai més tirar una papeleta cada quatre anys. Si no anem per aquest camí, tenim el que tenim, quatre descontrolats a dalt que no miren pas pel benefici dels ciutadans, sino pel PIB (empreses) dels països que han estat engreixant a base d'endeutar-nos a tots.

Així que prou ja de criticar els acampats. Millor acampats perls carrers que a casa jugant a la play.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails
Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License