Protesta a la grega

Carles Feixa comenta en un article a l’Ara que caldrà decidir si les protestes es fan a la grega o a la islandesa.

Sóc de l'opinió que les coses malauradament no canviaran a menys que hi hagi molta violència (siguin aldarulls, siguin caps que rodin) i potser, ni així. Les principals mesures que anuncien els governs (tant l’estatal com l’autonòmic) tan sols agreugen la situació amb l'excusa de que és el que toca, però no afronten cap dels problemes causants de la crisi.

La reforma laboral no incentiva la contractació perquè no crea treball. Facilita acomiadaments, que no és el mateix. Jo no contractaria ara ningú només pel fet que em serà més economic desprendre'm d'ell quan vagin mal dades, senzillament perquè ja van mal dades. Jo contractaria més gent si la meva empresa creix, és a dir, si venc més. Si baixa la inversió pública, baixen els salaris, puja l'IRPF i, tard o d'hora (que passarà, això segur) torna a pujar l'IVA, d'on surten els diners per consumir més? Tot el que l'estat ingressi de més anirà a eixugar deute.

La amnistia fiscal, és un greuge flagrant a qui ha estat pagant impostos. Tot per recollir més pasta. La versió moderna de les bules papals. El govern ara mateix vendria sa mare per recollir diners, maquillar comptes i quedar bé a Europa.

Veient el que passa a nivell polític, és fàcil d'entendre la impotència d'una part de la ciutadania. Per molta democràcia que es posin a la boca, la gent del carrer no té ni veu ni vot en les decisions polítiques. Les decisions que es prenen no pretenen el bé de la població del país que els ha escollit,  sinó que defensen els interessos de les creditors del país. Lícit per una part, però per l'altra, inutilitza la democràcia estatal. Quin sentit té aleshores votar? Per que no deixem que els grans bancs facin i desfacin sense tanta farsa i ens estalviem així tant una burocràcia que, al cap i a la fi, ens costa diners?

Que facin com a Itàlia que ja directament són les entitats financeres qui escullen el govern d’un país. No ens facin creure que el PP ha guanyat les eleccions. No s’enganyin, hagués guanyat qui hagués guanyat, estaria passant el mateix.

Amb aquest panorama, no és d’estranyar que la gent protesti a la manera grega, i ho fan així, perquè tenim molt més en comú amb els grecs que amb els islandesos i perquè la classe política, per descomptat, és com la grega, no com la islandesa.

Marató 2012: per què tanta gent corre?

Com no podia ser d'una altra manera, diumenge passat vaig llevar-me amb l'objectiu de completar la meva tercera marató de Barcelona i, a poder ser, baixar la marca anterior. 

El millor de tot va ser que vaig poder complir tots dos objectius, tot i haver entrenat menys que els altres anys.

El pitjor de tot va ser que ja a partir de la mitja ja vaig començar a patir, que si un bessó carregat, que si l'isquio esquerra, que si fa molta calor, que m'he quedat sense bateria a l'mp3,...tot d'excuses que tenia per tirar la tovallola, però un esperit de lluita fora de tot dubte em va fer tirar endavant i superar els obstacles que un cos demacrat m'anava posant. Un cop acabada la marató, l'esperit de lluita se'n va anar de vacances. El cos demacrat no va callar fins ahir.

El cas és que tot i superar la marca he acabat en una posició molt més endarrerida que en les edicions anteriors. I això passa perquè cada vegada hi ha més gent que corre i gent que corre cada vegada més. Per què? Jo arribo a plantejar 6 raons per les que crec que això té tanta tirada, però si en teniu més, podeu afegir-les:

• Córrer és gratis, encara que el calçat i certs complements valen un ull de la cara i que hi ha gent que paga un gimnàs per anar-hi a córrer o per fer grups de sortida i dutxar-se al gimnàs.
• Quan corres, estàs tan cansat que tens la ment en blanc. T'estalvies tallers de meditació i/o d'altres tipus per desconnectar.
• La paternitat aboca a córrer. Jo en aquest punt he estat precoç i havia començat abans, però quasi tothom que conec ha començat a córrer quan ha estat pare. És una fugida endavant.
• Fer exercici és sa. Sempre es millor excusa escaquejar-te per anar a córrer que no pas per anar al bar a veure el futbol.
• És una manera relativament fàcil d'establir objectius i anar-los aconseguint, fent pujar l'autoestima i estalviant-se novament algun taller i/o psicòleg i compensant les erosions morals de la feina i/o la parella.
• Està ben vist. Abans era de matats, però ara és la moda més sana i saludable. Fins hi tot es parla de "running" en comptes de "córrer".

Què Kony és això?

Acabo de malbaratar mitja hora de la meva vida veient la propaganda d'aquest famós video (KONY 2012) del que molta gent parla i sobretot molts mitjans de premsa escrita (els grans mitjans, és clar) com un gran èxit de marketing viral.
No deixa de ser un bon producte de marketing, molt ben fet, però dirigit a ments simplistes, ja siguin americanes o de qualsevol lloc (de simples n'hi ha a tot arreu).
M'agradaria saber qui ha finançat aquesta escòria propagandista que ens ven la moto d'uns Estats Units que continuen salvant el món dels dolents. Després d'esborrar del mapa (molt netament) Saddam, Bin´Laden i Gadaffi ara anirien a per aquest Kony de fill de puta.
No cal dir que el paio que protagonitza el video fot caguera i la seva ONG pudor. En el kit de Kony 2012 hi podrien posar també una bossa per vomitar. Vén la xarxa com una gran oportunitat d'engegar iniciatives solidàries però jo llegeixo entre línies que veu l'oportunitat d'arribar amb missatges ben simples a moooolta gent.
La realitat és que els Estats Units preparen el terreny per una major presència de tropes americanes en una zona d'Africa en la que si no s'espavilen Xina els passarà la mà per la cara com ha fet en altres zones del continent (veure una anterior entrada sobre el tema). Si t'has tragat el video aquest dels nassos no està de més veure el contra-video que evidentment no té tans sponsors darrera ni tant de bombo als mitjans, però que t'explica més objectivament les raons de tot plegat sense drames, dolents i salvadors.

El quart poder

Ben coneguda és la importancia del quart poder per poder fer i desfer mantenint l'atenció on interessa, igual que fan els grans mags, amb cortines de fum o bé, directament per evitar que es parli de certs temes.

No cal dir que hi ha nombrosos exemples, però, ara que les dretes ténen el poder que ténen, i que "la Terribles" té els dies comptats, es poden entreveure moltes mostres a casa nostra de manipulacions dels partits polítics a qui els mètodes de la dictadura no els queden molt lluny.

Per una banda, el PP vol evitar que TV3 emeti el documental "Monarquia o República?". Tenint en compte que el documental porta fet un bon temps i ja ha estat prèviament censurat i modificat per poder veure la llum, podeu comptar quina versió ens deixaran veure. 

Per l'altra, Duran denuncia Xavier Bosch per fer-li una pregunta incòmoda. 

Amb tot això, ja aniran estovant tots els periodistes per tenir-los ben alerta i que no toquin la pera.

Justícia

El Nou Bulli

Aquesta nit he somiat que era cuiner del Bulli i que estava tocat per una vareta màgica que feia que qualsevol creació culinaria meva es convertís en un èxit inmediat. Això ha fet que, quan m'he llevat, he obert la nevera i he vist els pocs recursos de que disposo, m'atrevís a idear un menú per a cobrir el buit gastronòmic que ha deixat en el país el tancament del tant nostrat Bulli. És així com he arribat a dissenyar els següents plats que, si no me'ls copien abans a La Riera, em poden permetre introduir-me en l'avanguarda gastronómica mundial.

• Deconstrucció d'escuma de baixos a l'aroma de bacallà
• Cruixent de delicies de nas refredat
• Carpaccio de tomaquet madur amb fongs incipients
• Tempura de pèls de dutxa amb borrellons de passadís 
• Amanida de molsa de pessebre amb vinagreta d'essència de greix de campana
• Tartaletes de mantega passada amb polsim d'ungles de dol
• Terrina de patè a mitges amb floridura consistent

Aquí m'he passat amb el polsim d'ungles de dol

Bé, com deia el gran Jaume Pastallé, espero que aquest menú la gana els hagi obert i que un cop menjat, els surti per l'"ojet". Bona cuina!

Lectures recomanades

Ara venen els quarts de final de la copa, amb dos clàssics, i ben segur que Rajoy i Mas ho esperen amb candeletes per poder colar més retallades que gairebé passaran inadvertides.

De totes maneres, vull recomanar dues lectures d’actualitat econòmica que seria desitjable que tinguessin força divulgació. Aportaran una bona dosi de realitat per compensar els efectes narcòtics del futbol.

La setmana passada, aprofitant una anada i tornada amb avió, em vaig poder ventilar el llibre “Hay Alternativas” escrit per tres economistes dels quals en segueixo els respectius blocs. Suposo que cal tenir un interès mínim sobre la situació econòmica actual, però el recomano i molt, ja que ens obre els ulls a tota la manipulació i desinformació que hi ha sobre el que està passant i la forma en que podem seguir tirant endavant (i no endarrere). És un llibre que hauria d’arribar a quanta més gent millor i té l’avantatge que és prou planer i dirigit a gent sense una formació  econòmica específica, encara que cal que la gent tingui ganes de posar-s’hi.  Com en tot.  El més desitjable, com a mínim, seria que es fes llegir a les universitats d’Economia, cosa que dubto que arribi a passar. Es pot comprar per un preu molt assequible i també es pot descarregar gratuïtament. 

Per altra banda, i més o menys sobre el mateix tema, recomano també el llibre titulat “Reacciona”, una compilació d’interessants escrits de diferents autors, dels quals em va agradar en especial el capítol escrit per Rosa Maria Artal que ens fa veure com la manipulació actual està arribant als extrems de 1984 on s’eliminaven certes paraules del vocabulari per pretendre eliminar-ne el concepte. Aquests llibres són interessants i molt planers, però amb dades i fets, no com el pamflet propagandista de ”Indigneu-vos”, que diria que ha estat un súper-vendes perquè fins i tot un alumne de primària se’l pot llegir en un matí.

Després de llegir aquest parell de llibres tindreu la sensació que les agressions als diputats que van tenir lloc al Parlament el passat Juny, són un aperitiu del que realment es mereix la classe política. El showtime de la setmana però, se l'emporta Rita Barberá per afirmar que rebre bosses Louis Vuitton de regal és el més normal del món.

Vull una amanida Waldorf!

L'entrada d'Arcangelo sobre l'educació alternativa m'ha fet brollar un tema que té molt de suc. Jo, fins fa poc, em creia que Waldorf es referia a una amanida famosa (almenys per mi) gràcies a l'episodi de l'Hotel Fawlty, fins que vaig descobrir que era un tipus d'educació. 

 

(jo recordo l'escena en el magnífic doblatge en català, però no l'he trobada)

Evidentment que és quan tens descendència que et preocupes més per aquests temes, però per mi no deixa de ser un aspecte classista.

Partim de que el sistema educatiu d'aquest pais, ja sigui via escola privada o pública (doncs no ens enganyem, la privada l'unic que pretén es evitar que els teus fills es barregin amb la xusma proletaria analfabeta i/o immigrada), imparteix una educació "prêt-à-porter"  que ens uniformitza i ens prepara per un futur que serà més còmode quan més aviat acceptem el que hi ha.

Per altra banda, tenim altres tipus d'educació ( digues Waldorf, digues educació lliure, ...) que intenten fer que la persona aprengui i no que assimili uns continguts prefabricats (almenys ja de bon començament). Malauradament, el problema d'aquest tipus d'educació és que, per una banda, no són massa conegudes si no és que hi tens interès (i pocs pares s'interessen activament per l'educació dels seus fills) i per l'altra banda no són massa assequibles econòmicament. Així que la decadencia social està assegurada en mans del sistema educatiu establert.

Per mi, el gran què d'aquest tema és que els nens es relacionen bàsicament amb els companys d'escola i les seves influències vindran molt més per com siguin aquests nens ( i, per tant, els seus pares) que per com sigui l'escola. Vull dir que l'escola no deixa de ser un lloc on els nens s'aparquen i on aprenen molta palla i quatre coses útils per la vida (llegir i escriure bàsicament), però l'educació cal donar-la amb l'exemple, així que ja et pots deixar els quartos en una bona escola que si no t'arremangues, poca cosa pot sortir d'allà, sobretot tenint en compe l'exemple que veuran quan surtin al carrer. Tot això sense treure mèrits a la professió de mestre, que crec que hauria d'estar molt millor reconeguda, però al servei d'un altre tipus de sistema, evidentment. Suposo que els bons mestres que hi ha, prou pateixen intentant fer bé la seva feina.

No ens enganyem...la deficiència mental s'està apoderant de la nostra societat (nosaltres inclosos) a un ritme de vertígen i l'alternativa només sembla ser si decideixes que els teus fills es barregin amb subnormalitat plebea o amb subnormalitat pseudo-burgesa (dins les possibilitats de cadascú), així que el que cal, es fomentar la curiositat i el pensament crític, que l'educació no s'acaba quan s'acaba l'escola.

Paper mullat

Una nena li pregunta a son pare
-Pare, tots els contes de fades comencen amb "Hi havia una vegada..."?
El pare li respon
-No filla, també n'hi ha que comencen amb "Si surto elegit..."

Diumenge eleccions. En dues setmanes s'han ventilat els governs de Grècia, Italia i ara toca a Espanya. A Espanya almenys han pogut salvar els mobles i avançar eleccions. Al final en uns llocs posen ells directament els titelles i en uns altres ja s'encarregaran de moure les cordes. Almenys tenen el detall de convidar-nos a votar.
En el fons, com a mínim els propers 4 anys serviran perquè la gent es vagi adonant de la farsa d'aquesta democràcia i, mica en mica, augmenti la mobilització social, perquè serà l'única arma que podrem fer servir per fer-nos escoltar. Ni congressos ni parlaments.
Per una banda és trist, perquè cada vegada estarem pitjor, però per l'altra cal tenir en compte que avui dia la gent només s'implica socialment quan guanya el Barça o quan les passen canutes i ara serà una oportunitat d'or.

Sembla que degut a les retallades han hagut d'apagar la llum al final del túnel.

Quan les barbes del veí vegis tallar...

Posa les teves a remullar.
Interessant documental sobre la situació grega i les martingales del FMI per assegurar-se que es paguin els deutes peti qui peti.
Si un govern ha endeutat un país desmesuradament, sense consultar-ho amb el poble i amb la complicitat de sangoneres que volen fer l'agost, ha de pagar el poble o han de cancel.lar-lo per il.legítim com va fer Ecuador? Ha de permetre que els seus impostos i els dels seus fills vagin a pagar als aprofitats mentre veuen com es retallen tots els serveis públics? On queda la seva sobirania?



En tot cas, es plantejaria un futur amb una davallada del comerç exterior i una nova especialització del treball: seria l'antiglobalització. El problema que té Grècia respecte Ecuador és que no té petroli, però cada dia que visquin pitjor, tenen menys a perdre.

Sortida de la crisi? La crisi és la sortida!

Cansa molt sentir a parlar de polítiques que ens treuran de la crisi quan el que està més clar que l'aigua és que la crisi mateixa és la sol·lució. Això havia de petar algun dia i acaba de començar. Com no podia ser d'altra manera, el deute està començant a petar, i ho faran un darrera l'altre els països que més s'hagin basat en ell pel un creixement fictici (un creixement que lluny d'utilitzar-se per invertir, s'ha utilitzat per gastar). Quan abans la gent sigui conscient que ja mai més es viurà com s'ha viscut els darrers anys, més maldecaps ens estalviarem. Tot ha estat un bluf, una enganyifa, i ens l'hem ben empassada.

Els polítics no t'ho diran, però tampoc ho faran els grans mitjans. Grècia s'ensorrarà i darrera Grècia, Espanya segur. S'ensorrarà segons els mitjans, però el que passarà és que simplement decidiran que estan farts de retallades i d'hipotecar el seu futur i malvendre els seus recursos i les empreses per pagar un deute que han contret uns polítics irresponsables. 

Això no és ben bé ensorrar-se (seria més ensorrar-se acceptar més rescats), però així ens ho vendran aquí perquè tal com està muntat el sistema, cal aconseguir que es paguin els deutes. El que està passant als carrers de Grècia és molt més greu que el que ens expliquen aquí i és molt probablement el que acabrà passant aquí.. Què passarà? que cada vegada utilitzaran més els nostres impostos per salvar el cul del sistema, comprant deute i salvant bancs fins que la gent acabarà fins els collons de retallades de serveis per pagar les irresponsabilitats del sistema financer. Quan els polítics deixaran d'estar de banda dels bancs per estar de la banda del poble? Mai. Perquè són titelles del poder i el poder són els bancs. Així que tan de bó ens mobilitzem tots i fem saltar la banca quan abans millor, perquè sino, el tema de les retallades només acaba de començar. Les revolucions no venen mai des de dalt. No tots hem de veure els nostres serveis socials retallats a costa d'uns quants. Qui es mereix perdre aquí és tothom qui conscient o inconscientment ha viscut per damunt de les seves possibilitats, i amb això em refereixo a tan als bancs que han enxufat crèdits a gent que tenia molts números per ser insolvent com a qui s'ha comprat un pis de 400.000€ sent mileurista i ara se l'hauria de vendre per subsistir i no hi vol perdre diners (perquè evidentment els seu pis mai va valdre allò). El problema és que també moltes institucions han viscut per damunt de les seves possibilitats i això ho paguem tots. 

Com diuen que havia dit Keynes, "si deus al banc 1000€ tens un problema, però si li'n deus 100.000.000€ és el banc qui té el problema". És això el que no van entendre.

Texas Sunrise

Avui he tingut l'oportunitat de veure aquesta obra de Lluís Escartín i la deixo aquí aviam què us sembla.

Com que no està a Youtube, el podeu veure aquí o aquí.

A mi m'ha agradat bastant tot i que ara estic en el dilema si tornar-me un homeless o conformar-me amb quatre setmanes de vacances. Sempre igual.

Fora conyes, una altra injecció de moral tal com estan les coses, molt en la línia del mític gag de George Carlin sobre el somni americà (aquest sí que està al Youtube):



Si us ha agradat aquest, el que va sobre la religió no té desperdici.

Inversament proporcional

No sé quin és l'algoritme que fa que certs països triomfin esportivament mentre fan aigües econòmicament, però és evident que aquest és el cas d'Espanya.
Anuncio que el post va de bàsquet.
No cal esmentar els èxits en múltiples esports (futbol i bàsquet sent els més coneguts, però n'hi ha molts altres) que aquest país suma darrerament. I dic això perquè aquests dies estic flipant amb la selecció espanyola sub-20 de bàsquet. Sí, sóc tan malalt com per tragar-me aquests partits.
El cas és que el pijor de tot és que qui més s'està sortint és Nikola Mirotic, el montenegrí nacionalitzat espanyol que juga al Reial Madrid (toca't els collons). Aquest paio, que ho ha fet força bé aquesta temporada passada a l'ACB, és brutal i té una projecció extraordinaria que espero que, en un o dos anys, el porti ben lluny del Madrid, tan de bó fent el pas com va fer el seu doble (o ell és el doble de l'altre) Dejan Bodiroga.

Són clavats o he d'anar a l'oftalmòleg?

Val a dir que Nikola es nodreix de les magnífiques assistències que li dóna en Josep Franch, una de les perles de la Penya, que està aportant 5 jugadors a l'equip. 

El cas és que Mirotic ja ha demostrat que és gran i més que ho pot ser, però a saber què passarà ara que Ibaka també ha estat nacionalitzat espanyol i només se'n pot convocar a un d'aquests en la selecció. A mí m'agrada més Mirotic, però un Ibaka en un campionat Europeu pot fer molt de mal.

En tot cas, serà una peça clau del Madrid aquesta temporada que ve.

La doctrina del shock

És ideal per carregar les piles de la mala llet, sobretot en un diumenge tarda, mirar-se un d'aquests documentals que ens recorden com es manipula la massa i com sempre surten guanyant els hereus dels senyors feudals amb paraules com "llibertat" i "democràcia" a la boca.

Aquesta tarda m'he mirat "La doctrina del shock" (parlo del documental, que el llibre no l'he llegit) i m'ha agradat  el fet de relacionar diferents fets dels quals molts en som conscients, però que poques vegades fem l'esforç de relacionar o bé, de pensar què hi ha darrera veritablement.

Això m'ha fet reflexionar sobre la gran injusticia que està passant ara mateix aquí, amb les grans retallades que ens venen com necessàries, (és veritat que quan et trobes davant alguns treballadors públics -funcionaris- desitjaries que els fotéssin al carrer, però això vindria a ser un altre tema) mentre es destinen grans quantitats públiques a d'altres partides absurdes o injustificables.

També cal tenir en compte com es manipulen les quantitats i com, a partir de certes quantitats, tan ens fa que ens parin de 10 milions com de 10.000 milions. Molt poca gent es pararà a comparar xifres.

Així ens trobàvem amb tonteries com quan parlàven del cost d'arreglar Plaça Catalunya després de l'acampada, molt similar al cost de la collonada de canviar els senyals de trànsit amb la conya de l'estalvi energètic (diuen que uns 250.000€, aquest cop multiplicat per 2). Aquestes noticies estàven en boca de molta gent quan, en realitat, estem parlant de quantitats irrisòries si ho comparem amb grans desfalcs que ens foten als comptes públics com, per posar altres exemples, les missions de l'exèrcit espanyol a favor de la "democràcia" o les partides destinades a ajudar la re-estructuracó del sistema bancari (FROB). Amb un gràfic és facil comparar aquestes quantitats amb, per exemple, l'import de les retallades en el pressupost de sanitat de la Generalitat que sembla ser que és del voltant dels 1000 milions d'euros.

Tot això sense tenir en compte altres informacions com, per exemple que ex-presidents del govern espanyol  (Gonzàlez o Aznar) cobraran de forma vitalicia un sou de 80.000€ l'any (es veu que més alt inclús que l'actual sou de Zapatero), encara que, a més, estiguin en nómina (encara més alta) d'empreses privades com Endesa o Gas Natural. No puc evitar pensar com, tots aquests fills de puta que remenen les cireres, es deuen partir el cul quan pensen en la facilitat amb que ens les mengem doblegades. I mentrestant, anem socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis.

Una de paràsits

Hi havia una vegada en una casa de fusta abandonada enmig del camp tres colònies de tèrmits. Una es deia Crigea, l’altra Sinapea i la tercera Inamalea.  Cadascuna de les colònies estava dirigida per una casta reial que un bon dia van decidir que tots sortirien guanyant si s’organitzaven en una sola colònia.

La idea seria no perdre la identitat de les colònies originaria, però permetre que un tèrmit d’una de les colònies pogués viatjar lliurement per tota la casa i fins i tot treballar en una altra colònia de la casa. Ara, l’objectiu primordial amagat era que la casta reial de cada colònia i les seves grans corporacions d’extracció de fusta, poguessin expandir-se per les restants colònies i així augmentar el seu mercat potencial de tèrmits clients. Així doncs, unificarien les unitats de canvi establint la moneda anomenada, com no, “serradura” i tot seria més fàcil.

El problema era que no totes les colònies tenien el mateix nivell de vida (ni per descomptat, l’estil de vida) i mentre a Crigea i Sinapea es vivia amb poques serradures i es gaudia de la festa i la xerinola, a Inamalea treballaven molt per tenir moltes serradures.

Van convèncer a gran part dels tèrmits amb les grans possibilitats que sorgirien ara que desapareixien les barreres dins la casa i que tots serien una sola colònia. Si tots som tèrmits, perquè posar barreres entre nosaltres?. Evidentment, no s’explicava que part de les serradures de cada tèrmit aniria a parar a mantenir la nova superestructura que es creava i que al permetre que els benestants d’Inamalea poguessin anar a les altres dues colònies, faria que els preus de la fusta pugessin escandalosament a les zones de la casa habitades per les altres dues colònies.

Inamalea, que tenia grans empreses d’extracció de serradures, va créixer exportant grans quantitats a Crigea i Sinapea, que mentrestant, anaven vivint amb subvencions de la nova colònia única i s’anaven endeutant per tenir un nivell de vida semblant al d’Inamalea. Les castes reials de les tres colònies donaven serradures a tothom pensant en que el dia de demà els haurien de tornar aquelles serradures més els interessos i així, tothom va esdevenir ric en serradures. Especialment les castes riques d’Inamalea van donar molt crèdit a Crigea i Sinapea, on hi veien in bon potencial per futures serradures+interessos, però un dia un dels balcons de la casa es va esfondrar i moltes de les serradures amb les que es comptava van deixar d’existir. Va passar aleshores que Inamalea va començar a dubtar que Crigea i Sinapea poguessin arribar a tornar el deute de serradures que havien contret, ja que les subvencions i els crèdits de serradures que havien anat rebent, no les invertien en extreure més fusta de la casa ni en aprendre a treure’n més.

Així que es va recomanar a les castes obreres de Crigea i Sinapea que se sacrifiquessin i donessin més serradures de la fusta que extreien a la colònia única per poder pagar el deute contret al llarg de tot aquell temps mentre, curiosament, les castes reials de les colònies originàries, cada vegada acumulaven més i més serradures.

Els tèrmits de les castes obreres de Crigea i Sinapea se sentien enganyats i estafats ja que tot aquell temps que havien estat gaudint d’una millor qualitat de vida havia estat a compte d’haver-se endeutat de serradures de per vida i començaven a ser conscients que ja mai tornarien a viure amb tantes serradures. Ja per aquells temps hi havia molts tèrmits que seguien extraient fusta per viure i pagar els deutes, i també n’hi havia d’altres que s’organitzaven i protestaven en contra de les castes reials, a qui responsabilitzaven de la situació a la que s’havia arribat. Aquests darrers s’adonaven que l’única cosa real que hi havia era la fusta de la casa i que havien estat vivint en un món imaginari basat en una simple moneda d’intercanvi que ja no representava la fusta de la casa. Amb aquest panorama per davant, va succeir que un bon dia, en un obrir i tancar d’ulls, la casa, molt malmesa per la quantitat de fusta que s’havien anat menjant els tèrmits, va començar a grinyolar i es va esfondrar tot deixant un núvol de serradures enmig del no-res.

Ara, si no ho han fet abans, facin jocs de lletres amb els noms de les colònies i endevinin de qui es tracta.

Querétaro? ja posats carné!

Veig a molts diaris la nota de premsa que han copiat i enganxat que vés a saber qui els hi ha enviat. Es veu que la gent ha escollit "Querétaro" com la paraula més maca en espanyol (que suposo que volen dir Castellà).
Diuen que la paraula vol dir "illa de les salamandres blaves", però em sembla que allò no és una illa ni hi ha salamandres blaves.
El cas és que l'arrel de la paraula no sembla molt "castiza" i, més aviat, sembla originaria d'idiomes nadius de la zona (es diu que és d'origen purepecha).
Les votacions per internet ja ho tenen això.
Jo hagués escollit molt abans paraules com beicon, fútin o carné. 

Bon dia, mandra

Aquesta ha sigut la meva lectura dels darrers dies. És un llibre que se'm va passar quan es va publicar (2004), però que finalment he pogut llegir aquests dies, i ha valgut molt la pena.

El títol fa referència a la primera novela de Françoise Sagan, "Bonjour, tristesse" de 1954 de la qual es va fer una pel·lícula, però apart d'això, no hi té res a veure.

Si treballeu en una gran empresa (només en el sentit de nombre d'empleats, no aneu més enllà) us sentireu molt identificats. És una perla que ens explica, de manera brillant, el que tots pensem i veiem, però escrit amb molta trassa. En un parell de dies es pot ventilar (si no us passa com a mi, que només duro quatre pàgines al llit).

No diu res de nou, però ho explica molt bé, posant en evidència les ineficiències de les grans empreses, les fal·làcies dels valors i la cultura empresarial i que quan més gran l'empresa, més vividors i menys treballadors. Fum, fum i més fum per tenir a la gent enganyada i aconseguir que s'enganyin a ells mateixos. Davant d'això, proposa l'art d'escaquejar-se.

L'estil és boníssim i se m'escapava el riure en moltes ocasions.

Si el que voleu és anar a la feina amb més ganes, també podeu llegir "La puta feina" de Mathew Tree...un altra dosi de motivació pel treballador.

Queixar-se és gratis

Així com ho veig, hi ha tres tipus de gent: 

• els fills de puta
• els que es queixen i ho fan notar
• els que es queixen tant dels fills de puta com dels que es queixen, però no fan res

Queixar-se és gratis, i criticar un moviment de protesta fa més original i fa veure com que se li ha donat més de dues voltes al tema i vol demostrar que es té consciència crítica, però parlar de quatre quissoflautes a plaça Catalunya (o on sigui) és tan limitat com la versió que en donen els de més a la dreta.

El cas és que ens estant donant pel cul i cada dia que passa ens la foten més grossa.

La premsa va parlar molt de les revoltes d'Orient Mitjà (tot i que estan aquí al costat) i la influència de facebook i twitter. Collonades. Cal sortir al carrer. Sempre ha calgut, però ara més que mai. Internet va bé per organitzar la protesta, però aquesta sempre té lloc al carrer. Quan es posen les coses xungues, bloquegen l'accés a internet i s'ha acabat la conya. 

Cal recolzar també qualsevol moviment de protesta que reclami més respecte i representació als ciutadans i menys als quatre de dalt que només es preocupen que els d'encara més amunt els hi aprovin els números. Tot a costa de nosaltres, els de més avall.

És per això que no entenc la gent que es queixa de mil problemes socials i es queixa també dels qui reclamen millores socials, però ells quiets a casa. Si una cosa es vol promoure ara és, que si la gent vol, es poden fer coses, però ens hem d'activar i involucrar. Ja no valdrà mai més tirar una papeleta cada quatre anys. Si no anem per aquest camí, tenim el que tenim, quatre descontrolats a dalt que no miren pas pel benefici dels ciutadans, sino pel PIB (empreses) dels països que han estat engreixant a base d'endeutar-nos a tots.

Així que prou ja de criticar els acampats. Millor acampats perls carrers que a casa jugant a la play.

Aviam si serveix per alguna cosa la reflexió

De la multitud de propostes que estan sorgint en les assamblees de les concentracions a les places, n'hi ha moltes amb les que estic molt d'acord i d'altres que considero secundàries o no tan relacionades amb el que ens ha portat a la situació actual. Per tant, posats a prioritzar, m'afegeixo a reclamar:

• Canvi de la llei electoral: llistes obertes i circunscripció única
• Eliminació dels paradisos fiscals
• Implantació de la taxa Tobin
• Major control sobre les entitats i les operacions financeres
• Reforma de la llei hipotecaria i que l'entrega de la vivenda cancel·li el deute
• Promoció de les energies renovables
• Llei de responsabilitat política
• Transparència en la financiació dels partits polítics
• Llistes electorals lliures d'imputats
• Reforma de les condicions laborals dels polítics i abolició de sous vitalicis
• Referèndum sobre la implantació de la República i eliminació de la monarquia

Moltes altres propostes serien conseqüencia de l'aplicació d'aquestes mesures, com la sanitat universal o la possibilitat en un futur de poder tancar centrals nuclears, Aquests serien per mi els punts prioritaris a tocar i els principals que em fan no votar en un joc en el que no estic d'acord amb les regles.

Ara cal que, a més d'aquestes propostes de canvi, hi hagi un projecte que faci avançar el país, reflexionant sobre el repartiment del treball (serà impossible la plena ocupació treballant tots 8 hores diàries) i establint un model econòmic sostenible i, a la vegada, competitiu. La part més positiva de tot això és que la proposta del moviment democracia-real-ja ha servit d'espurna en una societat en una situació altament inflamable i que, tan de bó, ajudarà a la gent a despertar. La clau, però, ha de ser a nivell internacional. un país sol no podrà fer res.

He deixat de banda una qüestió rellevant com és el paper de Catalunya en tot això. Només comentar que el passat 10 de Juliol, va sortir al carrer molta més gent cridant "Som una nació, nosaltres decidim" que la que ara hi ha a les places i, ni se'n va fer la meitat de ressó, ni hi ha hagut conseqüències visibles. Esperem que ara passi alguna cosa.

Deixo aquest video de l'entrevista al gran Arcadi Oliveres:

Bloc acampat

digui el que digui la junta electoral