dissabte, 3 de desembre del 2011

Vull una amanida Waldorf!


L'entrada d'Arcangelo sobre l'educació alternativa m'ha fet brollar un tema que té molt de suc. Jo, fins fa poc, em creia que Waldorf es referia a una amanida famosa (almenys per mi) gràcies a l'episodi de l'Hotel Fawlty, fins que vaig descobrir que era un tipus d'educació. 

 
(jo recordo l'escena en el magnífic doblatge en català, però no l'he trobada)

Evidentment que és quan tens descendència que et preocupes més per aquests temes, però per mi no deixa de ser un aspecte classista.
Partim de que el sistema educatiu d'aquest pais, ja sigui via escola privada o pública (doncs no ens enganyem, la privada l'unic que pretén es evitar que els teus fills es barregin amb la xusma proletaria analfabeta i/o immigrada), imparteix una educació "prêt-à-porter"  que ens uniformitza i ens prepara per un futur que serà més còmode quan més aviat acceptem el que hi ha.
Per altra banda, tenim altres tipus d'educació ( digues Waldorf, digues educació lliure, ...) que intenten fer que la persona aprengui i no que assimili uns continguts prefabricats (almenys ja de bon començament). Malauradament, el problema d'aquest tipus d'educació és que, per una banda, no són massa conegudes si no és que hi tens interès (i pocs pares s'interessen activament per l'educació dels seus fills) i per l'altra banda no són massa assequibles econòmicament. Així que la decadencia social està assegurada en mans del sistema educatiu establert.
Per mi, el gran què d'aquest tema és que els nens es relacionen bàsicament amb els companys d'escola i les seves influències vindran molt més per com siguin aquests nens ( i, per tant, els seus pares) que per com sigui l'escola. Vull dir que l'escola no deixa de ser un lloc on els nens s'aparquen i on aprenen molta palla i quatre coses útils per la vida (llegir i escriure bàsicament), però l'educació cal donar-la amb l'exemple, així que ja et pots deixar els quartos en una bona escola que si no t'arremangues, poca cosa pot sortir d'allà, sobretot tenint en compe l'exemple que veuran quan surtin al carrer. Tot això sense treure mèrits a la professió de mestre, que crec que hauria d'estar molt millor reconeguda, però al servei d'un altre tipus de sistema, evidentment. Suposo que els bons mestres que hi ha, prou pateixen intentant fer bé la seva feina.

No ens enganyem...la deficiència mental s'està apoderant de la nostra societat (nosaltres inclosos) a un ritme de vertígen i l'alternativa només sembla ser si decideixes que els teus fills es barregin amb subnormalitat plebea o amb subnormalitat pseudo-burgesa (dins les possibilitats de cadascú), així que el que cal, es fomentar la curiositat i el pensament crític, que l'educació no s'acaba quan s'acaba l'escola.


dimecres, 16 de novembre del 2011

Paper mullat

Una nena li pregunta a son pare
-Pare, tots els contes de fades comencen amb "Hi havia una vegada..."?
El pare li respon
-No filla, també n'hi ha que comencen amb "Si surto elegit..."

Diumenge eleccions. En dues setmanes s'han ventilat els governs de Grècia, Italia i ara toca a Espanya. A Espanya almenys han pogut salvar els mobles i avançar eleccions. Al final en uns llocs posen ells directament els titelles i en uns altres ja s'encarregaran de moure les cordes. Almenys tenen el detall de convidar-nos a votar.
En el fons, com a mínim els propers 4 anys serviran perquè la gent es vagi adonant de la farsa d'aquesta democràcia i, mica en mica, augmenti la mobilització social, perquè serà l'única arma que podrem fer servir per fer-nos escoltar. Ni congressos ni parlaments.
Per una banda és trist, perquè cada vegada estarem pitjor, però per l'altra cal tenir en compte que avui dia la gent només s'implica socialment quan guanya el Barça o quan les passen canutes i ara serà una oportunitat d'or.

Sembla que degut a les retallades han hagut d'apagar la llum al final del túnel.




diumenge, 16 d’octubre del 2011

Quan les barbes del veí vegis tallar...

Posa les teves a remullar.
Interessant documental sobre la situació grega i les martingales del FMI per assegurar-se que es paguin els deutes peti qui peti.
Si un govern ha endeutat un país desmesuradament, sense consultar-ho amb el poble i amb la complicitat de sangoneres que volen fer l'agost, ha de pagar el poble o han de cancel.lar-lo per il.legítim com va fer Ecuador? Ha de permetre que els seus impostos i els dels seus fills vagin a pagar als aprofitats mentre veuen com es retallen tots els serveis públics? On queda la seva sobirania?



En tot cas, es plantejaria un futur amb una davallada del comerç exterior i una nova especialització del treball: seria l'antiglobalització. El problema que té Grècia respecte Ecuador és que no té petroli, però cada dia que visquin pitjor, tenen menys a perdre.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Sortida de la crisi? La crisi és la sortida!

Cansa molt sentir a parlar de polítiques que ens treuran de la crisi quan el que està més clar que l'aigua és que la crisi mateixa és la sol·lució. Això havia de petar algun dia i acaba de començar. Com no podia ser d'altra manera, el deute està començant a petar, i ho faran un darrera l'altre els països que més s'hagin basat en ell pel un creixement fictici (un creixement que lluny d'utilitzar-se per invertir, s'ha utilitzat per gastar). Quan abans la gent sigui conscient que ja mai més es viurà com s'ha viscut els darrers anys, més maldecaps ens estalviarem. Tot ha estat un bluf, una enganyifa, i ens l'hem ben empassada.

Els polítics no t'ho diran, però tampoc ho faran els grans mitjans. Grècia s'ensorrarà i darrera Grècia, Espanya segur. S'ensorrarà segons els mitjans, però el que passarà és que simplement decidiran que estan farts de retallades i d'hipotecar el seu futur i malvendre els seus recursos i les empreses per pagar un deute que han contret uns polítics irresponsables. 


Això no és ben bé ensorrar-se (seria més ensorrar-se acceptar més rescats), però així ens ho vendran aquí perquè tal com està muntat el sistema, cal aconseguir que es paguin els deutes. El que està passant als carrers de Grècia és molt més greu que el que ens expliquen aquí i és molt probablement el que acabrà passant aquí.. Què passarà? que cada vegada utilitzaran més els nostres impostos per salvar el cul del sistema, comprant deute i salvant bancs fins que la gent acabarà fins els collons de retallades de serveis per pagar les irresponsabilitats del sistema financer. Quan els polítics deixaran d'estar de banda dels bancs per estar de la banda del poble? Mai. Perquè són titelles del poder i el poder són els bancs. Així que tan de bó ens mobilitzem tots i fem saltar la banca quan abans millor, perquè sino, el tema de les retallades només acaba de començar. Les revolucions no venen mai des de dalt. No tots hem de veure els nostres serveis socials retallats a costa d'uns quants. Qui es mereix perdre aquí és tothom qui conscient o inconscientment ha viscut per damunt de les seves possibilitats, i amb això em refereixo a tan als bancs que han enxufat crèdits a gent que tenia molts números per ser insolvent com a qui s'ha comprat un pis de 400.000€ sent mileurista i ara se l'hauria de vendre per subsistir i no hi vol perdre diners (perquè evidentment els seu pis mai va valdre allò). El problema és que també moltes institucions han viscut per damunt de les seves possibilitats i això ho paguem tots. 
Com diuen que havia dit Keynes, "si deus al banc 1000€ tens un problema, però si li'n deus 100.000.000€ és el banc qui té el problema". És això el que no van entendre.


dimecres, 27 de juliol del 2011

Texas Sunrise

Avui he tingut l'oportunitat de veure aquesta obra de Lluís Escartín i la deixo aquí aviam què us sembla.

Com que no està a Youtube, el podeu veure aquí o aquí.

A mi m'ha agradat bastant tot i que ara estic en el dilema si tornar-me un homeless o conformar-me amb quatre setmanes de vacances. Sempre igual.

Fora conyes, una altra injecció de moral tal com estan les coses, molt en la línia del mític gag de George Carlin sobre el somni americà (aquest sí que està al Youtube):



Si us ha agradat aquest, el que va sobre la religió no té desperdici.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Inversament proporcional

No sé quin és l'algoritme que fa que certs països triomfin esportivament mentre fan aigües econòmicament, però és evident que aquest és el cas d'Espanya.
Anuncio que el post va de bàsquet.
No cal esmentar els èxits en múltiples esports (futbol i bàsquet sent els més coneguts, però n'hi ha molts altres) que aquest país suma darrerament. I dic això perquè aquests dies estic flipant amb la selecció espanyola sub-20 de bàsquet. Sí, sóc tan malalt com per tragar-me aquests partits.
El cas és que el pijor de tot és que qui més s'està sortint és Nikola Mirotic, el montenegrí nacionalitzat espanyol que juga al Reial Madrid (toca't els collons). Aquest paio, que ho ha fet força bé aquesta temporada passada a l'ACB, és brutal i té una projecció extraordinaria que espero que, en un o dos anys, el porti ben lluny del Madrid, tan de bó fent el pas com va fer el seu doble (o ell és el doble de l'altre) Dejan Bodiroga.

Són clavats o he d'anar a l'oftalmòleg?

Val a dir que Nikola es nodreix de les magnífiques assistències que li dóna en Josep Franch, una de les perles de la Penya, que està aportant 5 jugadors a l'equip. 
El cas és que Mirotic ja ha demostrat que és gran i més que ho pot ser, però a saber què passarà ara que Ibaka també ha estat nacionalitzat espanyol i només se'n pot convocar a un d'aquests en la selecció. A mí m'agrada més Mirotic, però un Ibaka en un campionat Europeu pot fer molt de mal.
En tot cas, serà una peça clau del Madrid aquesta temporada que ve.

diumenge, 17 de juliol del 2011

La doctrina del shock

És ideal per carregar les piles de la mala llet, sobretot en un diumenge tarda, mirar-se un d'aquests documentals que ens recorden com es manipula la massa i com sempre surten guanyant els hereus dels senyors feudals amb paraules com "llibertat" i "democràcia" a la boca.

Aquesta tarda m'he mirat "La doctrina del shock" (parlo del documental, que el llibre no l'he llegit) i m'ha agradat  el fet de relacionar diferents fets dels quals molts en som conscients, però que poques vegades fem l'esforç de relacionar o bé, de pensar què hi ha darrera veritablement.

Això m'ha fet reflexionar sobre la gran injusticia que està passant ara mateix aquí, amb les grans retallades que ens venen com necessàries, (és veritat que quan et trobes davant alguns treballadors públics -funcionaris- desitjaries que els fotéssin al carrer, però això vindria a ser un altre tema) mentre es destinen grans quantitats públiques a d'altres partides absurdes o injustificables.
També cal tenir en compte com es manipulen les quantitats i com, a partir de certes quantitats, tan ens fa que ens parin de 10 milions com de 10.000 milions. Molt poca gent es pararà a comparar xifres.
Així ens trobàvem amb tonteries com quan parlàven del cost d'arreglar Plaça Catalunya després de l'acampada, molt similar al cost de la collonada de canviar els senyals de trànsit amb la conya de l'estalvi energètic (diuen que uns 250.000€, aquest cop multiplicat per 2). Aquestes noticies estàven en boca de molta gent quan, en realitat, estem parlant de quantitats irrisòries si ho comparem amb grans desfalcs que ens foten als comptes públics com, per posar altres exemples, les missions de l'exèrcit espanyol a favor de la "democràcia" o les partides destinades a ajudar la re-estructuracó del sistema bancari (FROB). Amb un gràfic és facil comparar aquestes quantitats amb, per exemple, l'import de les retallades en el pressupost de sanitat de la Generalitat que sembla ser que és del voltant dels 1000 milions d'euros.


Tot això sense tenir en compte altres informacions com, per exemple que ex-presidents del govern espanyol  (Gonzàlez o Aznar) cobraran de forma vitalicia un sou de 80.000€ l'any (es veu que més alt inclús que l'actual sou de Zapatero), encara que, a més, estiguin en nómina (encara més alta) d'empreses privades com Endesa o Gas Natural. No puc evitar pensar com, tots aquests fills de puta que remenen les cireres, es deuen partir el cul quan pensen en la facilitat amb que ens les mengem doblegades. I mentrestant, anem socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis.

dissabte, 25 de juny del 2011

Una de paràsits


Hi havia una vegada en una casa de fusta abandonada enmig del camp tres colònies de tèrmits. Una es deia Crigea, l’altra Sinapea i la tercera Inamalea.  Cadascuna de les colònies estava dirigida per una casta reial que un bon dia van decidir que tots sortirien guanyant si s’organitzaven en una sola colònia.

La idea seria no perdre la identitat de les colònies originaria, però permetre que un tèrmit d’una de les colònies pogués viatjar lliurement per tota la casa i fins i tot treballar en una altra colònia de la casa. Ara, l’objectiu primordial amagat era que la casta reial de cada colònia i les seves grans corporacions d’extracció de fusta, poguessin expandir-se per les restants colònies i així augmentar el seu mercat potencial de tèrmits clients. Així doncs, unificarien les unitats de canvi establint la moneda anomenada, com no, “serradura” i tot seria més fàcil.

El problema era que no totes les colònies tenien el mateix nivell de vida (ni per descomptat, l’estil de vida) i mentre a Crigea i Sinapea es vivia amb poques serradures i es gaudia de la festa i la xerinola, a Inamalea treballaven molt per tenir moltes serradures.

Van convèncer a gran part dels tèrmits amb les grans possibilitats que sorgirien ara que desapareixien les barreres dins la casa i que tots serien una sola colònia. Si tots som tèrmits, perquè posar barreres entre nosaltres?. Evidentment, no s’explicava que part de les serradures de cada tèrmit aniria a parar a mantenir la nova superestructura que es creava i que al permetre que els benestants d’Inamalea poguessin anar a les altres dues colònies, faria que els preus de la fusta pugessin escandalosament a les zones de la casa habitades per les altres dues colònies.

Inamalea, que tenia grans empreses d’extracció de serradures, va créixer exportant grans quantitats a Crigea i Sinapea, que mentrestant, anaven vivint amb subvencions de la nova colònia única i s’anaven endeutant per tenir un nivell de vida semblant al d’Inamalea. Les castes reials de les tres colònies donaven serradures a tothom pensant en que el dia de demà els haurien de tornar aquelles serradures més els interessos i així, tothom va esdevenir ric en serradures. Especialment les castes riques d’Inamalea van donar molt crèdit a Crigea i Sinapea, on hi veien in bon potencial per futures serradures+interessos, però un dia un dels balcons de la casa es va esfondrar i moltes de les serradures amb les que es comptava van deixar d’existir. Va passar aleshores que Inamalea va començar a dubtar que Crigea i Sinapea poguessin arribar a tornar el deute de serradures que havien contret, ja que les subvencions i els crèdits de serradures que havien anat rebent, no les invertien en extreure més fusta de la casa ni en aprendre a treure’n més.

Així que es va recomanar a les castes obreres de Crigea i Sinapea que se sacrifiquessin i donessin més serradures de la fusta que extreien a la colònia única per poder pagar el deute contret al llarg de tot aquell temps mentre, curiosament, les castes reials de les colònies originàries, cada vegada acumulaven més i més serradures.

Els tèrmits de les castes obreres de Crigea i Sinapea se sentien enganyats i estafats ja que tot aquell temps que havien estat gaudint d’una millor qualitat de vida havia estat a compte d’haver-se endeutat de serradures de per vida i començaven a ser conscients que ja mai tornarien a viure amb tantes serradures. Ja per aquells temps hi havia molts tèrmits que seguien extraient fusta per viure i pagar els deutes, i també n’hi havia d’altres que s’organitzaven i protestaven en contra de les castes reials, a qui responsabilitzaven de la situació a la que s’havia arribat. Aquests darrers s’adonaven que l’única cosa real que hi havia era la fusta de la casa i que havien estat vivint en un món imaginari basat en una simple moneda d’intercanvi que ja no representava la fusta de la casa. Amb aquest panorama per davant, va succeir que un bon dia, en un obrir i tancar d’ulls, la casa, molt malmesa per la quantitat de fusta que s’havien anat menjant els tèrmits, va començar a grinyolar i es va esfondrar tot deixant un núvol de serradures enmig del no-res.

Ara, si no ho han fet abans, facin jocs de lletres amb els noms de les colònies i endevinin de qui es tracta.

diumenge, 19 de juny del 2011

Querétaro? ja posats carné!

Veig a molts diaris la nota de premsa que han copiat i enganxat que vés a saber qui els hi ha enviat. Es veu que la gent ha escollit "Querétaro" com la paraula més maca en espanyol (que suposo que volen dir Castellà).
Diuen que la paraula vol dir "illa de les salamandres blaves", però em sembla que allò no és una illa ni hi ha salamandres blaves.
El cas és que l'arrel de la paraula no sembla molt "castiza" i, més aviat, sembla originaria d'idiomes nadius de la zona (es diu que és d'origen purepecha).
Les votacions per internet ja ho tenen això.
Jo hagués escollit molt abans paraules com beicon, fútin o carné. 

diumenge, 12 de juny del 2011

Bon dia, mandra

Aquesta ha sigut la meva lectura dels darrers dies. És un llibre que se'm va passar quan es va publicar (2004), però que finalment he pogut llegir aquests dies, i ha valgut molt la pena.
El títol fa referència a la primera novela de Françoise Sagan, "Bonjour, tristesse" de 1954 de la qual es va fer una pel·lícula, però apart d'això, no hi té res a veure.
Si treballeu en una gran empresa (només en el sentit de nombre d'empleats, no aneu més enllà) us sentireu molt identificats. És una perla que ens explica, de manera brillant, el que tots pensem i veiem, però escrit amb molta trassa. En un parell de dies es pot ventilar (si no us passa com a mi, que només duro quatre pàgines al llit).

No diu res de nou, però ho explica molt bé, posant en evidència les ineficiències de les grans empreses, les fal·làcies dels valors i la cultura empresarial i que quan més gran l'empresa, més vividors i menys treballadors. Fum, fum i més fum per tenir a la gent enganyada i aconseguir que s'enganyin a ells mateixos. Davant d'això, proposa l'art d'escaquejar-se.

L'estil és boníssim i se m'escapava el riure en moltes ocasions.

Si el que voleu és anar a la feina amb més ganes, també podeu llegir "La puta feina" de Mathew Tree...un altra dosi de motivació pel treballador.

dimecres, 8 de juny del 2011

Queixar-se és gratis

Així com ho veig, hi ha tres tipus de gent: 

  • els fills de puta
  • els que es queixen i ho fan notar
  • els que es queixen tant dels fills de puta com dels que es queixen, però no fan res
Queixar-se és gratis, i criticar un moviment de protesta fa més original i fa veure com que se li ha donat més de dues voltes al tema i vol demostrar que es té consciència crítica, però parlar de quatre quissoflautes a plaça Catalunya (o on sigui) és tan limitat com la versió que en donen els de més a la dreta.

El cas és que ens estant donant pel cul i cada dia que passa ens la foten més grossa.
La premsa va parlar molt de les revoltes d'Orient Mitjà (tot i que estan aquí al costat) i la influència de facebook i twitter. Collonades. Cal sortir al carrer. Sempre ha calgut, però ara més que mai. Internet va bé per organitzar la protesta, però aquesta sempre té lloc al carrer. Quan es posen les coses xungues, bloquegen l'accés a internet i s'ha acabat la conya. 
Cal recolzar també qualsevol moviment de protesta que reclami més respecte i representació als ciutadans i menys als quatre de dalt que només es preocupen que els d'encara més amunt els hi aprovin els números. Tot a costa de nosaltres, els de més avall.

És per això que no entenc la gent que es queixa de mil problemes socials i es queixa també dels qui reclamen millores socials, però ells quiets a casa. Si una cosa es vol promoure ara és, que si la gent vol, es poden fer coses, però ens hem d'activar i involucrar. Ja no valdrà mai més tirar una papeleta cada quatre anys. Si no anem per aquest camí, tenim el que tenim, quatre descontrolats a dalt que no miren pas pel benefici dels ciutadans, sino pel PIB (empreses) dels països que han estat engreixant a base d'endeutar-nos a tots.

Així que prou ja de criticar els acampats. Millor acampats perls carrers que a casa jugant a la play.


diumenge, 22 de maig del 2011

Aviam si serveix per alguna cosa la reflexió

De la multitud de propostes que estan sorgint en les assamblees de les concentracions a les places, n'hi ha moltes amb les que estic molt d'acord i d'altres que considero secundàries o no tan relacionades amb el que ens ha portat a la situació actual. Per tant, posats a prioritzar, m'afegeixo a reclamar:

  • Canvi de la llei electoral: llistes obertes i circunscripció única
  • Eliminació dels paradisos fiscals
  • Implantació de la taxa Tobin
  • Major control sobre les entitats i les operacions financeres
  • Reforma de la llei hipotecaria i que l'entrega de la vivenda cancel·li el deute
  • Promoció de les energies renovables
  • Llei de responsabilitat política
  • Transparència en la financiació dels partits polítics
  • Llistes electorals lliures d'imputats
  • Reforma de les condicions laborals dels polítics i abolició de sous vitalicis
  • Referèndum sobre la implantació de la República i eliminació de la monarquia
Moltes altres propostes serien conseqüencia de l'aplicació d'aquestes mesures, com la sanitat universal o la possibilitat en un futur de poder tancar centrals nuclears, Aquests serien per mi els punts prioritaris a tocar i els principals que em fan no votar en un joc en el que no estic d'acord amb les regles.

Ara cal que, a més d'aquestes propostes de canvi, hi hagi un projecte que faci avançar el país, reflexionant sobre el repartiment del treball (serà impossible la plena ocupació treballant tots 8 hores diàries) i establint un model econòmic sostenible i, a la vegada, competitiu. La part més positiva de tot això és que la proposta del moviment democracia-real-ja ha servit d'espurna en una societat en una situació altament inflamable i que, tan de bó, ajudarà a la gent a despertar. La clau, però, ha de ser a nivell internacional. un país sol no podrà fer res.

He deixat de banda una qüestió rellevant com és el paper de Catalunya en tot això. Només comentar que el passat 10 de Juliol, va sortir al carrer molta més gent cridant "Som una nació, nosaltres decidim" que la que ara hi ha a les places i, ni se'n va fer la meitat de ressó, ni hi ha hagut conseqüències visibles. Esperem que ara passi alguna cosa.

Deixo aquest video de l'entrevista al gran Arcadi Oliveres:


divendres, 20 de maig del 2011

Bloc acampat

digui el que digui la junta electoral

diumenge, 8 de maig del 2011

Terrorisme de debó

Vinga a fer córrer cortines de fum.

El Nobel de la Pau, que ha ordenat la mort d'un "terrorista" en territori aliè sense demanar permís i gràcies a utilitzar la tortura, és ben conscient que els veritables terroristes que s'estan forrant a costa d'ensorrar empreses, països i que estant ajudant a sepultar un sistema cada vegada més proper a l'abisme són els qui ell mateix ha situat en càrrecs de poder en el seu govern. 

No sé si heu vist "Inside Job", però els terroristes més fills de puta no només segueixen en llibertat, sino que tenen càrrecs molt importants en governs democràtics.

I aquest Obama era qui havia de conduir el canvi? Suposo que deu ser el mateix tipus de canvi de que parla en Rajoy.


dilluns, 2 de maig del 2011

Quan un es cansa del paradís

Com diria en Jaume Creixell, tinc els pebrots que m'exploten. Quan no és el Barça-Madrid és la boda de l'any i quan no, l'Ossama Bin Laden. La qüestió és anar treient temes de la màniga.
Diumenge va ser el dia dels treballadors i ben poca gent va sortir a liar-la. Per una banda no m'estranya, tenint en compte els pocs treballadors que té aquest país, però per l'altra m'hagués agradat que s'hagués liat més grossa.
A més avui he rebut la tarja del cens electoral per anar a votar a les municipals i això encara m'ha posat una dosi d'aire extra als pebrots que m'exploten.

La miserable classe política se'n fot de nosaltres i a sobre volen que perdem el temps anant a votar?
Se m'ha cansat, d'aguantar i no dir res. Fins que no es facin desaparèixer els paradisos fiscals, tot és inútil. Ens van retallant llocs de treball i serveis socials mentre que si tota la gent que hauria de pagar impostos els pagués, hi hauria recursos més que suficients. Tant els grans patrimonis com les grans multinacionals, amb les seves martingales, deixen de pagar una suma importantíssima que seria més que suficient per mantenir la situació actual, però evidentment, resulta molt més fàcil fer pringar al populatxo (mentre el sedem amb una bona dosi de futbol) que fer passar per l'aro a qui, en el fons, ha posat els polítics al lloc on són. Obviament això cal fer-ho a nivell mundial, si no, tothom fotria el camp d'aquí, però crec és la prioritat #1 per no fer sentir com uns pringats a la gent treballadora. Mentre això continui, no cal que em venguin cap moto més. La democràcia d'aquest país, cada dia que passa, ens demostra que només serveix per escollir a qui decidirà fins on arriba la nostra llibertat. 
Només vull fer notar el meu despreci més profund per qualsevol miserable que, no tenint prou amb ser milionari, s'escaqueja de pagar la part que li correspon d'impostos. És de calaix que sempre trobarà excessius els impostos que li toca pagar i també és de calaix que té els mitjans i els coneixements per saber com fer-s'ho per no pagar-los. Això sí, bé que conduirà per les carreteres asfaltades finançades pels impostos que, per collons, han de pagar els assalariats. 
En fi, que m'hagués agradat que s'hagués fet més ressó del malestar de la gent, però potser no hi ha tant malestar....sort que demà fan el Barça.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Espiral de deute

Llegia ahir un article que posava exemples de quan el govern de Catalunya acabarà de pagar certes infraestructures i de com havia augmentat el compromís de despesa els darrers anys. Infraestructures que quan s'acabin de pagar tindran els seus ideòlegs criant malves. El cas és que cada govern que ve, com que sap que no durarà massa (ni tampoc li interessa), s'encarrega de realitzar obres públiques i infraestructures en general a compte futur, engreixant el deute que ja pagaran els qui vinguin, però penjant-se les medalles de totes les obres inaugurades. I així anem inclinant-nos endavant intentant atrapar la pastanaga, tot i que sabem que, de tant inclinar-nos, ens fotrem de morros. 


Vivim en una cultura que fomenta el deute com una cosa necessària per tirar endavant, sense advertir que estirant massa la màniga es provoca que en el futur calgui tirar enrera. 
Un deute entès com a inversió necessària per generar uns rèdits en un futur a mig o llarg termini és una eina molt útil. Un deute per consumir un bé que no sigui de primera necessitat és una bestiesa i només genera benefici a qui deixa els calés (això si mai arriba a cobrar), ensorrant encara més a qui l'ha contret.


Considero que deprés de cada govern caldria fer un balanç econòmic de la legislatura i repartir responsabilitats. Un govern que hagi endeutat un país per damunt de les seves possibilitats sense un objectiu estratègic més que el de penjar-se medalles, hauria de ser portat davant d'un tribunal. Contràriament, molts es dediquen a donar conferències, il.lustrant a la humanitat amb la seva saviesa. 

Els polítics tot sovint juguen amb el diner public i nosaltres no els lliguem prou curt (moltes vegades per desconeixement, d'altres per comoditat), de manera que la tentació de penjar-se medalles a costa dels impostos dels altres es fa difícil de soportar. Total, qui ho pagarà seran els assalariats de sempre i, cada vegada més, els fills dels fills dels seus fills.

El cas és que tots els governs que estan endeutats fins a les celles emeten més deute per poder-se'n sortir amb l'esperança que qui vingui més endavant sigui capaç de tornar-lo.


Seria el súmmum, després de tants anys de fer-se el suec davant les demandes del tercer món, veure països del primer món demanant la condonació del seu deute.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Benvolguts..

Divendres vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure els Manel en concert. Aquest cop va ser al Romea. No hi era el Guardiola (que ja hi va anar el dijous), però sí que vaig poder veure Roger Grimau , Julio Manrique o Toni Cruanyes.
Tenint en compte el fenòmen que els acompanya que els ha fet passar d'actuar gratuïtament davant de poques desenes de persones (a Cornellà per exemple on els vaig veure al juliol del 2009) a ser una banda de culte de la música catalana, a mi em segueixen agradant molt. Ja sé que ara té més notorietat criticar, bé la seva música, bé la taldrada dels mitjans o els calçotets que portin, però els he vist ja cinc vegades en directe i em segueixen agradant.
Tampoc sóc un expert en música, però m'agrada poder escoltar bona música i en català i que cada any surtin uns quants albums de diferents grups que et vagin enganxant.

Avui mateix, no podia parar d'escoltar la de Calgary 88 d'Antònia Font. 

dimarts, 12 d’abril del 2011

La veritat és democràtica

La veritat és democràtica. Crec que això ja ho havia explicat l'altre dia Sócrates, però l'altre dia se'm va aparèixer la idea de forma clara. 
El que creu la majoria és la veritat i qualsevol altra opinió tindrà una feinada per davant si vol prevaler. 
Aquest és el principi en el que es basen els mitjans de comunicació i que els confereix tan poder. Per això resulta més car dir la "veritat" a través d'un mitjà que té més impacte que mitjançant un altre que no en té tant. 

La història no para de demostrar-nos que el que creu la majoria és la veritat, quan després ha resultat que s’ha descobert o algú ha demostrat que la ‘veritat’ és una altra (des de que la terra és plana fins el fenòmen del calentament global).
Veritat i realitat són conceptes que posats en boca de molta gent fan cagar. No existeixen de forma absoluta. Cadascú té les seves i el fet que algunes conicideixin senzillament fa sentir que són més vàlides, sense que necessàriament ho siguin.


Mireu com surten els lluços aquestes darreres setmanes  a la costa japonesa...


Algú es creu algunes de les veritats que ens expliquen de com està la situació a Fukushima o sobre si Espanya serà el proper país en ser rescatat? 
Per si de cas, jo evitaré menjar peixos que vagin amb una càmara de fotos penjant i sortiré de casa amb flotador.

dimarts, 8 de març del 2011

Marató inesperada

Segon assalt. Després de l'inesperat èxit de l'any passat, he tornat a fer la Marató de Barcelona. El repte aquest cop era doble: acabar-la i, a poder ser, millorar la marca de l'any passat. 
Com que no he fet cap entrenament específic de marató, més enllà d'anar a córrer tan sovint com he pogut, no tenia clar si me'n podria sortir amb tan bon paper com l'any passat. El cas és que, amb quatre hores de música a l'mp3, vaselina a l'entrecuix i tirites als mugrons allà estava jo a la línia de sortida. Aquest any vaig anar un bon tros de cursa amb dos amics ex-companys d'universitat que estan igual de malalts i que estan disposats a fer aquestes penitencies per alguna cosa fosca que devem portar a la consciència.
Res destacable a comentar de la primera meitat de cursa, bones sensacions i bon ritme. va ser poc després del km 23 que em vaig sentir fort i vaig apretar una mica aprofitant l'avinentesa. Al km 30 ja se m'havia passat la tonteria i em vaig empassar el tercer gel que portava. Aleshores va ser quan em vaig topar amb l'anècdota de la cursa. 
Passant per sota del Parc de la Ciutadella, al Passeig Circumval.lació, seria el km 34 aproximadament, noto aquella fortor característica del Zoo i em venen com uns fàstics, però vaig tirant i concentro la meva vista en el corredor que tinc davant quan m'adono que és just d'allà pon ve la fortor. El paio anava cagat del tot i li penjaven els regalims de merda per les cames. Jo podria entendre que en un "apreton" a l'esprint final si estàs a punt de guanyar una cursa, continuis malgrat cagar-te, però quedant-te més de 10km i fent-la en més de 3 hores (us asseguro que aquell no la guanyava...) vaig trobar que aquell personatge era un llardós fastigós que es mereixia una multa per cagar en públic. Bé es podia haver aturat a cagar entre dos cotxes o si, per accident, se li havia escapat un pet amb cua, sempre podia abandonar i anar a casa a netejar-se, però seguir en aquelles condicions és de merdós. El pitjor va ser que no podia anar a rebuf d'aquell personatge i vaig haver d'imprimir un ritme superior per superar aquell malson dels sentits que estabornia a tots els corredors que el seguien.
Un cop passat Arc de Triomf, tot plegat sembla que et trobis en un èxode de refugiats esguerrats. A la mateixa plaça de Sant jaume un corredor es va agafar la cuixa de sobte com si un franc-tirador li hagués clavat un tret des de la Generalitat i es va apartar tot coix i amb la cama garratibada. Jo vaig continuar pensant que en qualsevol moment em podia passar a mi i a partir d'aleshores vaig córrer també amb les cames garratibades.
Al final vaig acabar-la millorant en 2 minuts 30 segons el registre de l'any passat, em va anar molt bé el suport de la gent que em va animar en diferents punts kilométrics, però vaig patir molt més perquè ja sabia el recorregut i l'ambient final, aquest any, no em van fer tan efecte. El millor de tot és quan passes de l'infern del darrer kilòmetre a la glòria un cop arribat. Avui, però, encara estic cruixit.


dissabte, 5 de febrer del 2011

El nou comunisme?

Jo crec que molta gent ho considerarà així, però aquest nou documental del moviment Zeitgeist ofereix una visió clara i meridiana de com funcionen les coses i, el millor de tot és, que després de deprimir-te amb la crua realitat, ofereixen una alternativa que, ara per ara, sona utópica però seria possible. Com es passa d'una situació a l'altra és el gran què. Que caldrà fer el pas (crec que més forçat que a voluntat pròpia),  està fora de dubtes.
El cas és que dura quasi 3 horetes i has de tenir ganes per tragar-te'l sencer, però com que està al Youtube es pot mirar a trossos. En la seva linia, similar a The Age of Stupid a estones, però prou recomanable.


dijous, 27 de gener del 2011

De porc i de senyor....

Se n'ha de venir de mena.
Je tenim acord per les pensions. Aviam quan de temps dura. 
Jo el que tinc clar és que el que a mi se m'acabarà aplicant algun dia serà encara pitjor. Serà espectacular fer venir un lampista a casa i que quan s'ajupi en comptes de regatera li vegis els bolquers d'adult o veure cambrers que et fotin el tallat per damunt perquè tenen ja menys pols que en Muhammad Ali.

El que està fora de dubtes és que sempre pagarem els mateixos. De pasta n'hi ha per ajudar a que no s'ensorri el sistema financer, ara ajudant a un banc, ara a un país sencer. Això sí, si fem anar els recursos públics cap allà, els hem de treure d'algun lloc i, a base de repetir que hi ha crisis, la gent acaba assumint que algú ha de pringar.

Ara són les pensions, però en poc temps tot s'anirà a prendre pel sac, perquè de pasta no n'hi ha, la que es fa girar és la meitat en negre i, com sempre, els que tenen pasta de debó i haurien de contribuir de manera important  a les arques públiques se la saben prou llarga per no pagar impostos. O sigui que passa el tsunami de la crisi i, lluny de reformar el sistema financer i decidir eliminar paradisos fiscals, s'ajuda a qui s'ha portat malament i es penalitza a la víctima, a qui es repeteix que cal sacrificar-se entre tots. Qui es tragui aquesta merda que li aprofiti.

Ja no sé ni perquè es vota en aquest país si el govern d'aquí ha d'acabar abaixant el cap davant del que a Europa li convingui. I nosaltres ara mateix representem un bon llast. Caldria acceptar que Europa li ve gran a Espanya i que sempre estaran a la lliga dels PIGS (Portugal, Italia, Grècia i Espanya).

El que hauria de passar és el mateix que a Algeria i Tunissia i, ja posats, penjar pels ous al govern, els venuts dels sindicats que no pinten res i, ja posats, els d'Intereconomía. 

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails
Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License