Espiral de deute

Llegia ahir un article que posava exemples de quan el govern de Catalunya acabarà de pagar certes infraestructures i de com havia augmentat el compromís de despesa els darrers anys. Infraestructures que quan s'acabin de pagar tindran els seus ideòlegs criant malves. El cas és que cada govern que ve, com que sap que no durarà massa (ni tampoc li interessa), s'encarrega de realitzar obres públiques i infraestructures en general a compte futur, engreixant el deute que ja pagaran els qui vinguin, però penjant-se les medalles de totes les obres inaugurades. I així anem inclinant-nos endavant intentant atrapar la pastanaga, tot i que sabem que, de tant inclinar-nos, ens fotrem de morros. 

Vivim en una cultura que fomenta el deute com una cosa necessària per tirar endavant, sense advertir que estirant massa la màniga es provoca que en el futur calgui tirar enrera. 

Un deute entès com a inversió necessària per generar uns rèdits en un futur a mig o llarg termini és una eina molt útil. Un deute per consumir un bé que no sigui de primera necessitat és una bestiesa i només genera benefici a qui deixa els calés (això si mai arriba a cobrar), ensorrant encara més a qui l'ha contret.

Considero que deprés de cada govern caldria fer un balanç econòmic de la legislatura i repartir responsabilitats. Un govern que hagi endeutat un país per damunt de les seves possibilitats sense un objectiu estratègic més que el de penjar-se medalles, hauria de ser portat davant d'un tribunal. Contràriament, molts es dediquen a donar conferències, il.lustrant a la humanitat amb la seva saviesa. 

Els polítics tot sovint juguen amb el diner public i nosaltres no els lliguem prou curt (moltes vegades per desconeixement, d'altres per comoditat), de manera que la tentació de penjar-se medalles a costa dels impostos dels altres es fa difícil de soportar. Total, qui ho pagarà seran els assalariats de sempre i, cada vegada més, els fills dels fills dels seus fills.

El cas és que tots els governs que estan endeutats fins a les celles emeten més deute per poder-se'n sortir amb l'esperança que qui vingui més endavant sigui capaç de tornar-lo.

Seria el súmmum, després de tants anys de fer-se el suec davant les demandes del tercer món, veure països del primer món demanant la condonació del seu deute.