Una de paràsits

Hi havia una vegada en una casa de fusta abandonada enmig del camp tres colònies de tèrmits. Una es deia Crigea, l’altra Sinapea i la tercera Inamalea.  Cadascuna de les colònies estava dirigida per una casta reial que un bon dia van decidir que tots sortirien guanyant si s’organitzaven en una sola colònia.

La idea seria no perdre la identitat de les colònies originaria, però permetre que un tèrmit d’una de les colònies pogués viatjar lliurement per tota la casa i fins i tot treballar en una altra colònia de la casa. Ara, l’objectiu primordial amagat era que la casta reial de cada colònia i les seves grans corporacions d’extracció de fusta, poguessin expandir-se per les restants colònies i així augmentar el seu mercat potencial de tèrmits clients. Així doncs, unificarien les unitats de canvi establint la moneda anomenada, com no, “serradura” i tot seria més fàcil.

El problema era que no totes les colònies tenien el mateix nivell de vida (ni per descomptat, l’estil de vida) i mentre a Crigea i Sinapea es vivia amb poques serradures i es gaudia de la festa i la xerinola, a Inamalea treballaven molt per tenir moltes serradures.

Van convèncer a gran part dels tèrmits amb les grans possibilitats que sorgirien ara que desapareixien les barreres dins la casa i que tots serien una sola colònia. Si tots som tèrmits, perquè posar barreres entre nosaltres?. Evidentment, no s’explicava que part de les serradures de cada tèrmit aniria a parar a mantenir la nova superestructura que es creava i que al permetre que els benestants d’Inamalea poguessin anar a les altres dues colònies, faria que els preus de la fusta pugessin escandalosament a les zones de la casa habitades per les altres dues colònies.

Inamalea, que tenia grans empreses d’extracció de serradures, va créixer exportant grans quantitats a Crigea i Sinapea, que mentrestant, anaven vivint amb subvencions de la nova colònia única i s’anaven endeutant per tenir un nivell de vida semblant al d’Inamalea. Les castes reials de les tres colònies donaven serradures a tothom pensant en que el dia de demà els haurien de tornar aquelles serradures més els interessos i així, tothom va esdevenir ric en serradures. Especialment les castes riques d’Inamalea van donar molt crèdit a Crigea i Sinapea, on hi veien in bon potencial per futures serradures+interessos, però un dia un dels balcons de la casa es va esfondrar i moltes de les serradures amb les que es comptava van deixar d’existir. Va passar aleshores que Inamalea va començar a dubtar que Crigea i Sinapea poguessin arribar a tornar el deute de serradures que havien contret, ja que les subvencions i els crèdits de serradures que havien anat rebent, no les invertien en extreure més fusta de la casa ni en aprendre a treure’n més.

Així que es va recomanar a les castes obreres de Crigea i Sinapea que se sacrifiquessin i donessin més serradures de la fusta que extreien a la colònia única per poder pagar el deute contret al llarg de tot aquell temps mentre, curiosament, les castes reials de les colònies originàries, cada vegada acumulaven més i més serradures.

Els tèrmits de les castes obreres de Crigea i Sinapea se sentien enganyats i estafats ja que tot aquell temps que havien estat gaudint d’una millor qualitat de vida havia estat a compte d’haver-se endeutat de serradures de per vida i començaven a ser conscients que ja mai tornarien a viure amb tantes serradures. Ja per aquells temps hi havia molts tèrmits que seguien extraient fusta per viure i pagar els deutes, i també n’hi havia d’altres que s’organitzaven i protestaven en contra de les castes reials, a qui responsabilitzaven de la situació a la que s’havia arribat. Aquests darrers s’adonaven que l’única cosa real que hi havia era la fusta de la casa i que havien estat vivint en un món imaginari basat en una simple moneda d’intercanvi que ja no representava la fusta de la casa. Amb aquest panorama per davant, va succeir que un bon dia, en un obrir i tancar d’ulls, la casa, molt malmesa per la quantitat de fusta que s’havien anat menjant els tèrmits, va començar a grinyolar i es va esfondrar tot deixant un núvol de serradures enmig del no-res.

Ara, si no ho han fet abans, facin jocs de lletres amb els noms de les colònies i endevinin de qui es tracta.

Querétaro? ja posats carné!

Veig a molts diaris la nota de premsa que han copiat i enganxat que vés a saber qui els hi ha enviat. Es veu que la gent ha escollit "Querétaro" com la paraula més maca en espanyol (que suposo que volen dir Castellà).
Diuen que la paraula vol dir "illa de les salamandres blaves", però em sembla que allò no és una illa ni hi ha salamandres blaves.
El cas és que l'arrel de la paraula no sembla molt "castiza" i, més aviat, sembla originaria d'idiomes nadius de la zona (es diu que és d'origen purepecha).
Les votacions per internet ja ho tenen això.
Jo hagués escollit molt abans paraules com beicon, fútin o carné. 

Bon dia, mandra

Aquesta ha sigut la meva lectura dels darrers dies. És un llibre que se'm va passar quan es va publicar (2004), però que finalment he pogut llegir aquests dies, i ha valgut molt la pena.

El títol fa referència a la primera novela de Françoise Sagan, "Bonjour, tristesse" de 1954 de la qual es va fer una pel·lícula, però apart d'això, no hi té res a veure.

Si treballeu en una gran empresa (només en el sentit de nombre d'empleats, no aneu més enllà) us sentireu molt identificats. És una perla que ens explica, de manera brillant, el que tots pensem i veiem, però escrit amb molta trassa. En un parell de dies es pot ventilar (si no us passa com a mi, que només duro quatre pàgines al llit).

No diu res de nou, però ho explica molt bé, posant en evidència les ineficiències de les grans empreses, les fal·làcies dels valors i la cultura empresarial i que quan més gran l'empresa, més vividors i menys treballadors. Fum, fum i més fum per tenir a la gent enganyada i aconseguir que s'enganyin a ells mateixos. Davant d'això, proposa l'art d'escaquejar-se.

L'estil és boníssim i se m'escapava el riure en moltes ocasions.

Si el que voleu és anar a la feina amb més ganes, també podeu llegir "La puta feina" de Mathew Tree...un altra dosi de motivació pel treballador.

Queixar-se és gratis

Així com ho veig, hi ha tres tipus de gent: 

• els fills de puta
• els que es queixen i ho fan notar
• els que es queixen tant dels fills de puta com dels que es queixen, però no fan res

Queixar-se és gratis, i criticar un moviment de protesta fa més original i fa veure com que se li ha donat més de dues voltes al tema i vol demostrar que es té consciència crítica, però parlar de quatre quissoflautes a plaça Catalunya (o on sigui) és tan limitat com la versió que en donen els de més a la dreta.

El cas és que ens estant donant pel cul i cada dia que passa ens la foten més grossa.

La premsa va parlar molt de les revoltes d'Orient Mitjà (tot i que estan aquí al costat) i la influència de facebook i twitter. Collonades. Cal sortir al carrer. Sempre ha calgut, però ara més que mai. Internet va bé per organitzar la protesta, però aquesta sempre té lloc al carrer. Quan es posen les coses xungues, bloquegen l'accés a internet i s'ha acabat la conya. 

Cal recolzar també qualsevol moviment de protesta que reclami més respecte i representació als ciutadans i menys als quatre de dalt que només es preocupen que els d'encara més amunt els hi aprovin els números. Tot a costa de nosaltres, els de més avall.

És per això que no entenc la gent que es queixa de mil problemes socials i es queixa també dels qui reclamen millores socials, però ells quiets a casa. Si una cosa es vol promoure ara és, que si la gent vol, es poden fer coses, però ens hem d'activar i involucrar. Ja no valdrà mai més tirar una papeleta cada quatre anys. Si no anem per aquest camí, tenim el que tenim, quatre descontrolats a dalt que no miren pas pel benefici dels ciutadans, sino pel PIB (empreses) dels països que han estat engreixant a base d'endeutar-nos a tots.

Així que prou ja de criticar els acampats. Millor acampats perls carrers que a casa jugant a la play.

Aviam si serveix per alguna cosa la reflexió

De la multitud de propostes que estan sorgint en les assamblees de les concentracions a les places, n'hi ha moltes amb les que estic molt d'acord i d'altres que considero secundàries o no tan relacionades amb el que ens ha portat a la situació actual. Per tant, posats a prioritzar, m'afegeixo a reclamar:

• Canvi de la llei electoral: llistes obertes i circunscripció única
• Eliminació dels paradisos fiscals
• Implantació de la taxa Tobin
• Major control sobre les entitats i les operacions financeres
• Reforma de la llei hipotecaria i que l'entrega de la vivenda cancel·li el deute
• Promoció de les energies renovables
• Llei de responsabilitat política
• Transparència en la financiació dels partits polítics
• Llistes electorals lliures d'imputats
• Reforma de les condicions laborals dels polítics i abolició de sous vitalicis
• Referèndum sobre la implantació de la República i eliminació de la monarquia

Moltes altres propostes serien conseqüencia de l'aplicació d'aquestes mesures, com la sanitat universal o la possibilitat en un futur de poder tancar centrals nuclears, Aquests serien per mi els punts prioritaris a tocar i els principals que em fan no votar en un joc en el que no estic d'acord amb les regles.

Ara cal que, a més d'aquestes propostes de canvi, hi hagi un projecte que faci avançar el país, reflexionant sobre el repartiment del treball (serà impossible la plena ocupació treballant tots 8 hores diàries) i establint un model econòmic sostenible i, a la vegada, competitiu. La part més positiva de tot això és que la proposta del moviment democracia-real-ja ha servit d'espurna en una societat en una situació altament inflamable i que, tan de bó, ajudarà a la gent a despertar. La clau, però, ha de ser a nivell internacional. un país sol no podrà fer res.

He deixat de banda una qüestió rellevant com és el paper de Catalunya en tot això. Només comentar que el passat 10 de Juliol, va sortir al carrer molta més gent cridant "Som una nació, nosaltres decidim" que la que ara hi ha a les places i, ni se'n va fer la meitat de ressó, ni hi ha hagut conseqüències visibles. Esperem que ara passi alguna cosa.

Deixo aquest video de l'entrevista al gran Arcadi Oliveres:

Bloc acampat

digui el que digui la junta electoral

Terrorisme de debó

Vinga a fer córrer cortines de fum.

El Nobel de la Pau, que ha ordenat la mort d'un "terrorista" en territori aliè sense demanar permís i gràcies a utilitzar la tortura, és ben conscient que els veritables terroristes que s'estan forrant a costa d'ensorrar empreses, països i que estant ajudant a sepultar un sistema cada vegada més proper a l'abisme són els qui ell mateix ha situat en càrrecs de poder en el seu govern. 

No sé si heu vist "Inside Job", però els terroristes més fills de puta no només segueixen en llibertat, sino que tenen càrrecs molt importants en governs democràtics.

I aquest Obama era qui havia de conduir el canvi? Suposo que deu ser el mateix tipus de canvi de que parla en Rajoy.

Quan un es cansa del paradís

Com diria en Jaume Creixell, tinc els pebrots que m'exploten. Quan no és el Barça-Madrid és la boda de l'any i quan no, l'Ossama Bin Laden. La qüestió és anar treient temes de la màniga.

Diumenge va ser el dia dels treballadors i ben poca gent va sortir a liar-la. Per una banda no m'estranya, tenint en compte els pocs treballadors que té aquest país, però per l'altra m'hagués agradat que s'hagués liat més grossa.

A més avui he rebut la tarja del cens electoral per anar a votar a les municipals i això encara m'ha posat una dosi d'aire extra als pebrots que m'exploten.

La miserable classe política se'n fot de nosaltres i a sobre volen que perdem el temps anant a votar?

Se m'ha cansat, d'aguantar i no dir res. Fins que no es facin desaparèixer els paradisos fiscals, tot és inútil. Ens van retallant llocs de treball i serveis socials mentre que si tota la gent que hauria de pagar impostos els pagués, hi hauria recursos més que suficients. Tant els grans patrimonis com les grans multinacionals, amb les seves martingales, deixen de pagar una suma importantíssima que seria més que suficient per mantenir la situació actual, però evidentment, resulta molt més fàcil fer pringar al populatxo (mentre el sedem amb una bona dosi de futbol) que fer passar per l'aro a qui, en el fons, ha posat els polítics al lloc on són. Obviament això cal fer-ho a nivell mundial, si no, tothom fotria el camp d'aquí, però crec és la prioritat #1 per no fer sentir com uns pringats a la gent treballadora. Mentre això continui, no cal que em venguin cap moto més. La democràcia d'aquest país, cada dia que passa, ens demostra que només serveix per escollir a qui decidirà fins on arriba la nostra llibertat. 

Només vull fer notar el meu despreci més profund per qualsevol miserable que, no tenint prou amb ser milionari, s'escaqueja de pagar la part que li correspon d'impostos. És de calaix que sempre trobarà excessius els impostos que li toca pagar i també és de calaix que té els mitjans i els coneixements per saber com fer-s'ho per no pagar-los. Això sí, bé que conduirà per les carreteres asfaltades finançades pels impostos que, per collons, han de pagar els assalariats. 

En fi, que m'hagués agradat que s'hagués fet més ressó del malestar de la gent, però potser no hi ha tant malestar....sort que demà fan el Barça.

Espiral de deute

Llegia ahir un article que posava exemples de quan el govern de Catalunya acabarà de pagar certes infraestructures i de com havia augmentat el compromís de despesa els darrers anys. Infraestructures que quan s'acabin de pagar tindran els seus ideòlegs criant malves. El cas és que cada govern que ve, com que sap que no durarà massa (ni tampoc li interessa), s'encarrega de realitzar obres públiques i infraestructures en general a compte futur, engreixant el deute que ja pagaran els qui vinguin, però penjant-se les medalles de totes les obres inaugurades. I així anem inclinant-nos endavant intentant atrapar la pastanaga, tot i que sabem que, de tant inclinar-nos, ens fotrem de morros. 

Vivim en una cultura que fomenta el deute com una cosa necessària per tirar endavant, sense advertir que estirant massa la màniga es provoca que en el futur calgui tirar enrera. 

Un deute entès com a inversió necessària per generar uns rèdits en un futur a mig o llarg termini és una eina molt útil. Un deute per consumir un bé que no sigui de primera necessitat és una bestiesa i només genera benefici a qui deixa els calés (això si mai arriba a cobrar), ensorrant encara més a qui l'ha contret.

Considero que deprés de cada govern caldria fer un balanç econòmic de la legislatura i repartir responsabilitats. Un govern que hagi endeutat un país per damunt de les seves possibilitats sense un objectiu estratègic més que el de penjar-se medalles, hauria de ser portat davant d'un tribunal. Contràriament, molts es dediquen a donar conferències, il.lustrant a la humanitat amb la seva saviesa. 

Els polítics tot sovint juguen amb el diner public i nosaltres no els lliguem prou curt (moltes vegades per desconeixement, d'altres per comoditat), de manera que la tentació de penjar-se medalles a costa dels impostos dels altres es fa difícil de soportar. Total, qui ho pagarà seran els assalariats de sempre i, cada vegada més, els fills dels fills dels seus fills.

El cas és que tots els governs que estan endeutats fins a les celles emeten més deute per poder-se'n sortir amb l'esperança que qui vingui més endavant sigui capaç de tornar-lo.

Seria el súmmum, després de tants anys de fer-se el suec davant les demandes del tercer món, veure països del primer món demanant la condonació del seu deute.

Benvolguts..

Divendres vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure els Manel en concert. Aquest cop va ser al Romea. No hi era el Guardiola (que ja hi va anar el dijous), però sí que vaig poder veure Roger Grimau , Julio Manrique o Toni Cruanyes.
Tenint en compte el fenòmen que els acompanya que els ha fet passar d'actuar gratuïtament davant de poques desenes de persones (a Cornellà per exemple on els vaig veure al juliol del 2009) a ser una banda de culte de la música catalana, a mi em segueixen agradant molt. Ja sé que ara té més notorietat criticar, bé la seva música, bé la taldrada dels mitjans o els calçotets que portin, però els he vist ja cinc vegades en directe i em segueixen agradant.
Tampoc sóc un expert en música, però m'agrada poder escoltar bona música i en català i que cada any surtin uns quants albums de diferents grups que et vagin enganxant.

Avui mateix, no podia parar d'escoltar la de Calgary 88 d'Antònia Font. 

La veritat és democràtica

La veritat és democràtica. Crec que això ja ho havia explicat l'altre dia Sócrates, però l'altre dia se'm va aparèixer la idea de forma clara. 
El que creu la majoria és la veritat i qualsevol altra opinió tindrà una feinada per davant si vol prevaler. 
Aquest és el principi en el que es basen els mitjans de comunicació i que els confereix tan poder. Per això resulta més car dir la "veritat" a través d'un mitjà que té més impacte que mitjançant un altre que no en té tant. 

La història no para de demostrar-nos que el que creu la majoria és la veritat, quan després ha resultat que s’ha descobert o algú ha demostrat que la ‘veritat’ és una altra (des de que la terra és plana fins el fenòmen del calentament global).

Veritat i realitat són conceptes que posats en boca de molta gent fan cagar. No existeixen de forma absoluta. Cadascú té les seves i el fet que algunes conicideixin senzillament fa sentir que són més vàlides, sense que necessàriament ho siguin.

Mireu com surten els lluços aquestes darreres setmanes  a la costa japonesa...

Algú es creu algunes de les veritats que ens expliquen de com està la situació a Fukushima o sobre si Espanya serà el proper país en ser rescatat? 
Per si de cas, jo evitaré menjar peixos que vagin amb una càmara de fotos penjant i sortiré de casa amb flotador.

Marató inesperada

Segon assalt. Després de l'inesperat èxit de l'any passat, he tornat a fer la Marató de Barcelona. El repte aquest cop era doble: acabar-la i, a poder ser, millorar la marca de l'any passat. 

Com que no he fet cap entrenament específic de marató, més enllà d'anar a córrer tan sovint com he pogut, no tenia clar si me'n podria sortir amb tan bon paper com l'any passat. El cas és que, amb quatre hores de música a l'mp3, vaselina a l'entrecuix i tirites als mugrons allà estava jo a la línia de sortida. Aquest any vaig anar un bon tros de cursa amb dos amics ex-companys d'universitat que estan igual de malalts i que estan disposats a fer aquestes penitencies per alguna cosa fosca que devem portar a la consciència.

Res destacable a comentar de la primera meitat de cursa, bones sensacions i bon ritme. va ser poc després del km 23 que em vaig sentir fort i vaig apretar una mica aprofitant l'avinentesa. Al km 30 ja se m'havia passat la tonteria i em vaig empassar el tercer gel que portava. Aleshores va ser quan em vaig topar amb l'anècdota de la cursa. 

Passant per sota del Parc de la Ciutadella, al Passeig Circumval.lació, seria el km 34 aproximadament, noto aquella fortor característica del Zoo i em venen com uns fàstics, però vaig tirant i concentro la meva vista en el corredor que tinc davant quan m'adono que és just d'allà pon ve la fortor. El paio anava cagat del tot i li penjaven els regalims de merda per les cames. Jo podria entendre que en un "apreton" a l'esprint final si estàs a punt de guanyar una cursa, continuis malgrat cagar-te, però quedant-te més de 10km i fent-la en més de 3 hores (us asseguro que aquell no la guanyava...) vaig trobar que aquell personatge era un llardós fastigós que es mereixia una multa per cagar en públic. Bé es podia haver aturat a cagar entre dos cotxes o si, per accident, se li havia escapat un pet amb cua, sempre podia abandonar i anar a casa a netejar-se, però seguir en aquelles condicions és de merdós. El pitjor va ser que no podia anar a rebuf d'aquell personatge i vaig haver d'imprimir un ritme superior per superar aquell malson dels sentits que estabornia a tots els corredors que el seguien.

Un cop passat Arc de Triomf, tot plegat sembla que et trobis en un èxode de refugiats esguerrats. A la mateixa plaça de Sant jaume un corredor es va agafar la cuixa de sobte com si un franc-tirador li hagués clavat un tret des de la Generalitat i es va apartar tot coix i amb la cama garratibada. Jo vaig continuar pensant que en qualsevol moment em podia passar a mi i a partir d'aleshores vaig córrer també amb les cames garratibades.

Al final vaig acabar-la millorant en 2 minuts 30 segons el registre de l'any passat, em va anar molt bé el suport de la gent que em va animar en diferents punts kilométrics, però vaig patir molt més perquè ja sabia el recorregut i l'ambient final, aquest any, no em van fer tan efecte. El millor de tot és quan passes de l'infern del darrer kilòmetre a la glòria un cop arribat. Avui, però, encara estic cruixit.

El nou comunisme?

Jo crec que molta gent ho considerarà així, però aquest nou documental del moviment Zeitgeist ofereix una visió clara i meridiana de com funcionen les coses i, el millor de tot és, que després de deprimir-te amb la crua realitat, ofereixen una alternativa que, ara per ara, sona utópica però seria possible. Com es passa d'una situació a l'altra és el gran què. Que caldrà fer el pas (crec que més forçat que a voluntat pròpia),  està fora de dubtes.

El cas és que dura quasi 3 horetes i has de tenir ganes per tragar-te'l sencer, però com que està al Youtube es pot mirar a trossos. En la seva linia, similar a The Age of Stupid a estones, però prou recomanable.

De porc i de senyor....

Se n'ha de venir de mena.

Je tenim acord per les pensions. Aviam quan de temps dura. 

Jo el que tinc clar és que el que a mi se m'acabarà aplicant algun dia serà encara pitjor. Serà espectacular fer venir un lampista a casa i que quan s'ajupi en comptes de regatera li vegis els bolquers d'adult o veure cambrers que et fotin el tallat per damunt perquè tenen ja menys pols que en Muhammad Ali.

El que està fora de dubtes és que sempre pagarem els mateixos. De pasta n'hi ha per ajudar a que no s'ensorri el sistema financer, ara ajudant a un banc, ara a un país sencer. Això sí, si fem anar els recursos públics cap allà, els hem de treure d'algun lloc i, a base de repetir que hi ha crisis, la gent acaba assumint que algú ha de pringar.

Ara són les pensions, però en poc temps tot s'anirà a prendre pel sac, perquè de pasta no n'hi ha, la que es fa girar és la meitat en negre i, com sempre, els que tenen pasta de debó i haurien de contribuir de manera important  a les arques públiques se la saben prou llarga per no pagar impostos. O sigui que passa el tsunami de la crisi i, lluny de reformar el sistema financer i decidir eliminar paradisos fiscals, s'ajuda a qui s'ha portat malament i es penalitza a la víctima, a qui es repeteix que cal sacrificar-se entre tots. Qui es tragui aquesta merda que li aprofiti.

Ja no sé ni perquè es vota en aquest país si el govern d'aquí ha d'acabar abaixant el cap davant del que a Europa li convingui. I nosaltres ara mateix representem un bon llast. Caldria acceptar que Europa li ve gran a Espanya i que sempre estaran a la lliga dels PIGS (Portugal, Italia, Grècia i Espanya).

El que hauria de passar és el mateix que a Algeria i Tunissia i, ja posats, penjar pels ous al govern, els venuts dels sindicats que no pinten res i, ja posats, els d'Intereconomía. 

Esportista de l'any

Vaig a dedicar la meva darrera entrada de l'any al més destacat esportista català actual en el seu camp. 

Deixeu-vos de Gasols, Xavis o Ricky Rubios, perquè si algú està a un nivell inassolible per cap altre esportista, aquest és Kilian Jornet.

Un noi de tot just 23 anys que és reconegut i admirat internacionalment per les destrosses de récords i que només en aquest 2010 ha fet entre altres el rrécord de la Tahoe Rim Trial a California (265km en 38h32m rebaixant l'anterior récord en més de 7 hores), el del GR20 a Córsega (200km amb 12.800m de desnivell en 32h54m rebaixant l'anterior en 4 hores) i el d'ascens i descens al Kilimanjaro (on va baixar en tan sols 1h50m els 4200m de desnivell i va batre el récord d'ascens-descens rebaixant-lo en més d'una hora). 

34 pulsacions per minut té el xaval. I a això es dedica durant la temporada d'estiu, que després a l'hivern es dedica a guanyar campionats del món d'esquí de muntanya.

Tenim un català que és el millor del món en la seva categoria i amb prou feines se'l coneix ni surt a diaris o TV. És més, el citen més mitjans estrangers (com l'Equipe per exemple) que no pas els catalans, i això que aquest no té vergonya de portar la senyera quan guanya (almenys quan el vaig veure arribar guanyador a la UTMB del 2009). 

Mireu quina passada el video del Kilimanjaro.

Bon any!

Entrada del mes

En vista que he perdut l'hàbit de fer entrades més sovint i de que no em ve en ment cap cançó casposa en el dia d'avui, em limito a penjar un video que m'ha passat un amic i que trobo molt aclaridor de la situació actual (parlem de rescats financers i enganyifes vàries). Tinc pendent de fer la meva pròpia lectura de les eleccions, però encara l'he de madurar (quina excusa!).
per anar fent boca....

Visionari

Aquesta setmana arrel de no recordo com, vaig anar a parar a aquest video pel Youtube i vaig flipar amb el senyor Asimov. El paio ens parla a l'any 88 del futur de l'aprenentatge describint pràcticament internet.

Així que vaig seguir mirant videos del personatge, totalment enganxat i gràcies a que se l'entén molt bé i descobreixo aquests dos altres videos d'un discurs que fa a Nova York l'any 89(part1 i part2) on ens parla de l'efecte hivernacle, de les complicacions dels governs nacionals en aquests casos i de les solucions que ell hi veu. Crec que se li'n va una mica la castanya (aquesta és la meva aportació a la castanyada) amb l'esperança que té en l'exploració extraterrestre, però veient com l'ha clavat en el que comenta, no hi posaria la mà al foc. El senyor té una esperança almenys.

Després d'això, i amb tant de video, només puc dir...

De com veig el món...

Agafeu-vos els natxos que aquí bé el post més dens (que no dance) de tot el Showtime. És per això que ja no he posat ni fotos.

Comencem pel principi. 

La vida es va originar a la terra fa uns 4.000 milions d’anys i l’ésser humà, com a homo sapiens va sorgir encara no fa 200.000 anys.  D’entre tots els animals, sembla ser que és aquesta espècie la primera que pren consciencia d’ella mateixa en referència al món. No se sap si va ser un bolet ingerit per un homínid predecessor, però alguna cosa va generar aquest canvi de percepció en l’espècie. Aquest fet diferencial va obrir mires a l’home i menjar i follar van deixar de ser les seves úniques motivacions. Sens dubte sempre han estat les més importants, però es van començar a veure complementades per altres interessos. En l’era paleolítica s’estima que la població d’humans era d’entre 6 i 10 milions en tot el món.

En principi, l’evolució de les espècies s’aconsegueix mitjançant l’adaptació al medi, és a dir, que són les espècies que millor s’adapten al medi les que sobreviuen i generació rere generació van millorant genèticament la seva adaptació a l’entorn en el que viuen. És així com l’home ha anat sobrevivint durant milers i milers d’anys. L’ésser humà, però, gràcies a la seva capacitat d’intel·ligència, de comunicació i a la transmissió de coneixements de generació en generació (diguem que gràcies al llenguatge i més tard gràcies a l’escriptura) cada vegada més, aprèn a dominar el seu entorn en comptes d’haver a adaptar-se a ell. Perquè anar movent-nos per trobar l’aliment si tenim el coneixement per plantar-lo aquí davant? Perquè anar corrent darrera els animals per caçar-los quan els podem criar entre quatre tanques? Perquè haver d’anar fins el riu per agafar aigua quan podem fer venir el riu cap aquí?

El cas és que, gràcies a tots aquests coneixements, la seva evolució comença a assemblar-se més a una evolució intel·lectual (tan de bó!) que a una evolució física de l’espècie. Les organitzacions socials es van tornant cada vegada més complexes i sorgeixen les religions que estableixen uns valors que ajuden a estabilitzar la societat.

Els coneixements acumulats afavoreixen una proliferació de l’espècie humana mentre limita el desenvolupament d’altres espècies. La cadena alimentaria es veu alterada per una espècie que se situa al capdamunt de la piràmide. Tant animals com vegetals es veuen sotmesos a la tria d’una espècie dominant que decidirà si un o altre entra a formar part de la seva cistella alimentària. Durant el neolític, l’era en la que es va començar a conrear i criar bestiar, s’estima que la població humana es duplicava cada 1700 anys.

Segons algunes estimacions, la població mundial l’any 500ac era d’uns 125 milions de persones. A principis del segle XX era ja de 1500 milions de persones. Actualment, s’apropa als 7000 milions. Malgrat nombroses epidèmies (pesta negra a l’edat mitjana) l’evolució en la millora de les tècniques agrícoles repercutint en una millor alimentació ha permès aquest impressionant creixement. Més tard, la revolució industrial i l’increment de la productivitat en general, basada en l’ús dels combustibles fòssils (primer va ser el carbó i després s’hi van apuntar el petroli i el gas) per a generar energia ha estat un factor clau en l’explosió demogràfica. Actualment prop del 90% de l’energia mundial prové d’aquestes fonts.

Tenint en compte que aquests combustibles són el resultat d’un procés que dura milions d’anys resulta impressionant que esdevinguin uns recursos que es fan pagar només en funció del cost d’extracció. Si s’haguessin de valorar en funció de les condicions necessàries per la seva generació evidentment no es consumiria als nivells que es fa.

El cas és que s’ha viscut un període d’energia tirada de preu gràcies a l’explotació d’uns recursos que hem agafat de franc pràcticament i que ni tan sols la seva escassetat en un futur no gaire llunyà acostarà el seu preu al cost “real”. No només això sinó que s’ha demostrat que la seva utilització després gasos d’efecte hivernacle que contaminen l’atmosfera. És a dir, que se sap que són contaminants i que un dia (cada vegada més proper degut a l’augment exponencial del consum) que ningú pot o vol assegurar amb precisió, s’esgotaran.

Ha estat en aquest període, l’era dels combustibles fòssils, en el que s'ha experimentat el creixement més espectacular de la història. En tots els sentits. A nivell demogràfic i a nivell tecnològic. Així com la vida de diferents generacions en el segle X o XI no diferia molt en quant a costums o activitats, els canvis a nivell generacional en els darrers dos segles són molt destacables i els canvis s’acceleren degut a nous invents i canvis en els estils de vida. Tots aquests canvis estan associats a aquest accés a l’energia barata, que ens permet realitzar tasques descomunals amb un esforç físic mínim i que hauria de permetre dedicar la major part de l’activitat a tasques de més valor afegit a la societat.

El cas és que aquesta era del combustible fòssil, ha anat associada en gran part a un sistema econòmic eminentment capitalista, on l’objectiu és el creixement basat en l’economia. És a dir un creixement a nivell econòmic en funció d’un valors que en general el mateix mercat s’encarrega de fixar. Riquesa és igual a capital. Quant més capital genera un país, més benestar assoleix. El problema és que en aquesta fal·lera pel creixement, no s’ha penalitzat l’explotació de recursos que mai serem capaços de tornar a generar. Començant per l’explotació dels combustibles fòssils, però també per la desforestació, la contaminació de rius i mars, la destrucció de reserves biològiques o la mateixa pesca salvatge (aquí encara estem per arribar al neolític).

Evidentment, un dels grans problemes mundials, sinó el més gran, és que tota aquesta evolució social ha estat molt desigual i mentre certes regions del món han estat les locomotores d’aquest canvi, la major part de la població mundial viu en condicions similars a les d’abans de la revolució industrial.

Com a habitants del primer món, vivim en la fal·làcia de la vida segura i còmoda on les nostres inquietuds són tenir casa, cotxe, una feina on sentir-nos realitzats i poder viatjar. Si no podem tenir tot això sembla que la vida ens hagi fallat i, sobretot, que el sistema ens ha enganyat. Malauradament, per la major part de la població mundial, la vida és una lluita diària per aconseguir menjar i aigua potable. I aquests no es deprimeixen ni tenen atacs d’angoixa.

I a qué ve tot això? Doncs no en tinc ni idea, però m’he posat a escriure i m’he liat.

Però liant-me, he trobat aquesta presentació que és bastant original (per la posada en escena) i potser més entretinguda que el post en sí.

Cataluña - Espanya

Acabo de tragar-me aquest documental que TV3 va passar aquesta Diada i que, tant aquest dia com quan va estar en cartellera als cinemes, se'm va passar.

Realment l'he trobat molt interessant i, de la mateixa manera que el d'Adéu, Espanya?, et deixa una mica de sensació de frustració envers la majoria dels polítics (tan espanyols com catalans). A més, et deixa una mena de sensació de coïssor a l'ojete de tant que ens donen pel cul (i de com ens deixem).

Estaria molt bé que la gent sapigués el que s'explica en aquests documentals i pogués valorar per ella mateixa, sobretot de cara a les eleccions que se'ns venen, sobre les quals intentaré no fer cap comentari.

En resum, m'agraden molt les declaracions de Miguel Herrero y Rodriguez de Miñón (tan de bó hi hagués més gent a Espanya que tingués aquest sentit comú) i em fot caguera i vomitera el Boadella.

Al final, com sempre, cornuts i a pagar el beure.

Una de caps

Sí que feia temps que no deixava rastre per aquí...No m'extranya. Estic en ple procés d'integració a la meva nova vida laboral.

Ara mateix estic a l'estranger amb la companyia del meu apreciat nou cap. Un magnífic professional i millor persona, que pel matí s'esmorza quatre llibres de negocis i durant el dia et va deixant anar el seu vocabulari d'escola de negocis amb el que guarneix les seves palles mentals. Vaja, que ell de xerrar molt, però de currar poc. Ja m'enteneu.

El cas és que he passat la setmana a cavall entre uns països que hi ha pel nord de França i entre els que ens hem mogut amb el seu cotxe; el seu Mercedes que tan l'enorgulleix.
No sé si heu vist Mentides Arriscades (True Lies), aquella pel.li de l'amic Arnold on hi ha una escena en la que ell està provant un cotxe que li intenta vendre un personatge que s'està intentant lligar la seva dona.

Doncs no sabeu la de vegades que m'hagués agradat fer d'Arnold (llàstima que jo anava de copilot) aquests dies. Mentrestant, el tio em fot el cap com un bombo i jo m'evaeixo, buscant inútilment una persona amiga que em comprengui. No entraré en detalls de la feina, però aquest Mr. Know-it-all és un d'aquests productes del món del business que molta boca i poc arremangar-se, i mentre tota la feina la fan els altres, ell es penja la medalla de gurú visionari. Com pot ser que aquest tipus de gent arribi tan amunt? Com pot ser que la gent competent sigui tan minoritària? 
L'única estona de plaer en tota la setmana ha estat quan avui m'ha deixat sol i m'he fotut per sopar una bacanal de musclos amb patates fregides. Demà a casa.