El que el sabater dóna, el sabater ho treu...

Al final, ha calgut afrontar la realitat i admetre que l’estat español fot pena i fa molta pudor. Que de jugar la Champions està en el playoff de descens junt amb Grècia (ja a segona) i Portugal.

El Sabater ha hagut de fer el que ha estat evitant i, ara que ja ho té tot perdut, tant li fot tirar per terra tot el poc que se li havia reconegut. De fet, l’únic que deixarà el seu mandat de diferència serán els matrimonis homosexuals, que són gratis. Tota la resta, l’acabarà retallant o ventilant.

Les baixades de sous als funcionaris, si són proporcional als ingresos, no és tan descabellada, tenint en compte que tenen feina assegurada i que qui ha hagut de trobar feina ara es troba amb sous més d’un 10% més baixos. Ben mirat, potser això tampoc caldria si en època de vaques grasses no s’hagués tret de la màniga els ministeris d’igualtat i habitatge.

Ara, la resta de mesures relatives a pensions, jubilacions, xec nadó o dependència s’acaben carregant la política d’esquerres i socialista del Sabater. Quin pàjaru!

España està amb la merda al coll i només es prenen mesures quan ja no hi ha cap més opció.  Això sí, s’han tirat milions i milions amb el collons de Plan E, pavimentant i aixecant carrers intentant maquillar les xifres de l’atur, però ara ja no és el nombre d’aturats el problema, sino que ja no hi ha pasta.

Això sí, els mercats reben amb pujades les mesures preses pel govern español. Puta mare. Això a la gent del carrer els farà dormir més tranquils.

Espero que la UE encara tingui pasta per deixar quan Espanya peti. Aviam si quan això passi la gent s’anima a sortir al carrer d’una puta vegada.

Remuntada?

Ja ho sé. Quan li has vist els collons, ja saps que es matxo, però feia una mica de pudor tanta eufòria.

No passa res. Era bastant probable amb el resultat d'anada que passés això. Es tractava d'un equip italià que no havia de fer res més que veure-les venir. I tampoc van haver de veure'n tantes.

I qué que els expulsessin un paio als 28 minuts?

Per mi que el Pep els va dir als nanos que no valia xutar fort o que no es podia xutar de fora l'àrea, perquè només van fotre un miserable xut fins que ja era tard de collons....i vinga a fer centrades amb tot de taps de bassa al davant, que com no fotéssin castells ja em diràs tu.

jo, per si de cas, em faré trompetista de jazz...

Jo no sóc cap fanàtic culé, vull dir que quan juguen bé que guanyin, però quan foten pena, que els bombin. No perdré el son perquè una paios que només saben que fotre xuts (ah, no! que els del Barça ni xuten! i a més escriuen llibres!) no facin bé la feina per la que cobren una milionada. Si es tracta de celebrar, jo m'hi apunto, però si es tracta de derrotes, que les pateixin ells, que per això és la seva feina.

Total, que era inevitable que aquesta temporada s'esmunyís algun títol i arribar a semis no està malament, encara que es passi de llarg una final al Bernabéu (que també es podia perdre allà, eh!).

Ara, això sí, el que toca és assegurar-se la lliga, que prou ràbia fa haver de veure aquests mamons celebrant l'eliminació ahir a la Cibeles.

De totes maneres, sempre ens quedarà la lliga i l'Eurolliga de bàsquet.

Tocant sostre

Per si no ho havieu llegit o sentit abans, en Zapatero diu que l'atur ha tocat sostre.  Després de l'"errada" que ha fet saber que l'atur ja ha sobrepassat el 20% (4.612.700 aturats), ara surt i diu que tranquils, que d'aquí no passa i que ara tot serà baixada. Com fa poc més d'un any, quan el Corbacho deia que a 4 milions d'aturats no s'hi arribaria pas.

Qué catxondo!

Potser parlen de tocar un fals sostre, una mena d'altell on s'hi amaguen uns quants aturats més. Pensem, que hi ha previsions no tan optimistes que diuen que es pot arribar al 30% el 2012. D'acord que els interessos d'uns són mantenir-se a la poltrona i el d'altres és vendre llibres, però els primers ja està més que comprovat que són uns mentiders.

Però parlant de tocar sostre, és també una mica preocupant pensar que l'eufòria blaugrana davant d'aquesta dificilíssima tornada de semifinals pot estar tocant sostre. No se n'està fent un gra massa de tanta confiança en una 'remuntada' que han de decidir 11 jugadors al cap i a la fi? Per què no esperem a passar per estar eufòrics? Deu ser que és dels pocs motius d'alegria que podrem tenir per aquestes terres...

Ja cansa...però havia de dir la meva

OK. estic d'acord en que ja fa pudor el tema, però és que estava donant-li un parell de voltes al cas i, tot i que als morts se'ls mereix un respecte, no puc evitar flipar en com s'honoren certes coses que a mi no em mereixen el més mínim respecte.

Jo no vull dir que aquest home no es mereixi un respecte només pel fet que era franquista...que n'hi ha uns quants que també ho són i s'ho amaguen encara més, però que pel jo trobo que diuen que ha fet no hauria de ser tan elogiat. 

Vull dir que ara diuen que va ser gràcies a ell que es van fer els Jocs de Barcelona i jo em pregunto, tractant-se del president del COI, això no seria un flagrant cas de corrupció que evidencia que durant el seu mandat les corrupteles eren el pa de cada dia en aquesta casa de barrets que es el COI? No hauria d'haver estat mèrit dels governs i organismes que representaven Barcelona en comptes d'un favor del president del COI? Doncs ho diuen per tot arreu que va ser gràcies a ell i aquí a tothom li sembla tan collonut.

No sé...al final un dia la palmarà la Belen Esteban i li donaran algun premi honorífic pel que ha fet en pro del periodisme televisiu.

Esgaldinyada

Esgaldinyada: versió femenina (personal i no oficial) d'esgaldiny (esgarip; crit violent o xiscle).

Crec que aquesta paraula és adient per descriure el que em provoca la SGAE. És el crit que em surt de l'endinyada que ens fot la SGAE cada cop que ens ajupim ; ESGA(E)LDINYADA. Passa que l’altre dia vaig veure el programa 30 minuts que anava sobre la SGAE i vaig flipar.

No estava (ni estic) molt enterat del tema, però una cosa sí que tinc clara. El músic sempre s’ha hagut de guanyar la vida cantant o tocant (instruments bàsicament) o fent les dues coses alhora. La música en general s’ha beneficiat de la tecnología en el sentit que ha permés enregistrar la música i fer-la molt més popular. Amb això, molts cantants, músics i pseudo-músics han pogut fer-se d’or amb les  vendes de música  enregistrada (una simple canço o bé amb un sol disc), moltes vegades sense ni tan sols haver de tocar en directe.

Doncs bé, aquesta tecnología que els ha beneficiat durant un temps, ara els ha canviat les regles del joc, ja no la controlen i se’ls ha follat la gallina dels ous d’or; ja no tothom està disposat a pagar per escoltar la seva música. Però resulta que aquí están els senyors de la SGAE per posar fil a l’agulla i fer pagar tothom qui puguin pels drets d’autor. I amb ells, un munt de gent d’esquerres, progres i pro-llibertat i anti-sistema com  Víctor Manuel, Jaume Sisa, Loquillo i Pau Donés entre molts d’altres. Tots amb grans èxits recents i tots tenim en ment els seu darrer gran hit tipus, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’,  ‘Cadillac solitario’ o ‘La puta flaca’.

Apart del que ens fan pagar quan comprem, CDs, DVDs o llapis de memòria, fan pagar a establiments com perruqueries per tenir la radio posada. O sigui que resulta que cal pagar per escoltar publicitat (per què en el fons  l’emisora els serveix de canal publicitari a les discogràfiques).  Quins collons!

I a qui em digui que els músics han de menjar, jo els dic que els bons músics saben tocar i cantar i poden fer pasta amb les gires, que si són bons, és allà on val més la pena escoltar-los. I que n’hi ha molts, que és gràcies a internet que es donen a conèixer gratis perquè la gent els vagi a veure en concerts. S’ha acabat la bona vida, que qui està darrera d’aquesta societat d’autors són uns  vividors que fot anys que no treuen música decent i volen viure com reis a costa del passat. 

L'Amistat

Ahir per lan nit, tornant d’un bar de veure la primera victòria del Barça de bàsquet sobre el Madrid en el primer partit de l’eliminatòria dels quarts de final de l’Eurolliga, vaig veure la llum i se’m va aparèixer l’equació bàsica de l’amistat. Amb l’eufòria de la victòria i les cerveses de més, vaig patir un d’aquells episodis d’il·luminacio que tan sovint es tenen quan pixes en estat d'embriaguesa, per exemple.

Així que, tal i com Einstein va visualitzar en un cert moment l’equació de la llei de la relativitat, jo he sintetitzat els components bàsics de l’amistat.

Madurant la idea, he intentat contrastar nombroses vegades la hipòtesi nul·la i sempre se’m confirmava la hipòtesi alternativa, tot i entenent que en funció de l’etapa vital, els components variaven el seu pes en l’equació.

Així doncs, els factors necessaris, però no suficients, per fonamentar l’amistat són:

• El que rius amb aquesta persona
• La capacitat per debatir sobre temes que un considera importants (debatir en el sentit de que aquesta persona t’aporta una visió de les coses que saps que, de vegades, et pot fer canviar d’opinió)

Més tard, donant-li voltes al tema, he rinxat el rínxol i incloent-me en les apostes pel proper Nobel (de premi, no de cigarret), he afegit un nou factor que passa a formar part de l’equació del que s’anomena parella.

•  El sexe

Si en la relació amb la parella no trobem tots tres factors (el sexe més els dos anteriors), malament rai. I com en l’amistat, són factors necessaris però no suficients.

Què us sembla? Jo he trobat molt aclaridor, però m’agradaria obrir un debat i que algú em rebatís amb un dels següents arguments:

1. Això està molt vist
2.  En aquesta web ho expliquen molt millor (indicar web)
3. No, si jo t’entenc…
4.  Deixa de beure 

Això m'embafa

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Democràcia participativa

L'alcalde Hereu ha tingut entre les seves brillants idees un exemple màxim de democràcia participativa. Ha considerat que els habitants empadronats a Barcelona majors de 16 anys tenen uns coneixements d'urbanisme tan elevats que es mereixen decidir per ells mateixos quina és la millor opció per reformar la Diagonal.  Hi ha crisi, però pasta per muntar aquests tinglados propagandístics sempre n'hi ha.

Els ciutadans no mereixen decidir si cal reformar la Diagonal o no (cosa que tampoc crec que siguin els ciutadans els que ho hagin de decidir, havent experts en urbanisme com hi ha) sino que han d'optar entre dues opcions (si carril central o carrils laterals bàsicament) que es venen a reduir al mateix concepte:

Anem a donar pel sac durant uns mesos a tots els negocis que hi hagi en el tram a reformar, que amb una mica de sort, els ofeguem-venen-es revaloritza perquè ara serà un passeig de collons-i tornem a fotre pelotazo.

Perquè en comptes de votar de forma tan participativa aquestes collonades, no ens deixen votar per fotre fora tots aquests pallassos?

A la recerca de l'unicorn

Deixeu de buscar que ha caigut un altre mite.
Després de la caiguda de Millet i de Tiger Woods, ara va i em desmunten el mite de l'unicorn.
A la provincia xina de Henan, concretament en un poble que es diu Linlou, ha aparegut una iaia que sembla sortida de la serie del Dr. Slump que és un autèntic unicorn. L'anomenen la 'dona cabra'.

 

sí, sí...vosaltres mireu-me la banya, que així no us fixareu

amb les ungles que aquesta setmana no m'he fet la manicura

Es veu que aquesta dona que es diu Zhang Ruifang i ja té 101 anys, fa un any que li va començar a créixer aquesta banya. Curiosament, ara sembla ser que li'n comença a sortir una altra al cantó dret.
I ara que estic conmocionat per la notícia em venen en ment dues preguntes:

1. Pot ser que el maromo d'aquesta dona estigui en condicions de fotre-li les banyes? Si és que sí, l'entenc perfectament
2. Serà que el mite de les banyes és cert, però que triga uns quants anys a sortir i només el pots arribar a comprovar si passes de 100 anys?

Periodisme ficció

Resulta que un programa d'una cadena de televisió de Geòrgia (no la de 'Georgia on my mind', sino de l'altra que ningú no sap on queda) va fer una brometa que la gent no va acabar d'entendre sobre una possible invasió Russa al país. Es veu que la penya va flipar i hi ha hagut casos de desmais, infarts, gonorrea i sífilis entre els habitants de Can George; un caos.

Això m'ha fet pensar en la indefensió de la gent davant de falses notícies i que, perquè no, en benefici del sentiment general, estaria bé difondrer falses notícies per millorar el benestar de la societat. Aquí van unes quantes idees:

• Endesa restableix en temps rècord el suministrament de llum a tots els clients de Catalunya. A més, destitueix la cúpula (que no còpula) directiva i nomena Josmar conseller delegat. Per poder realitzar la maniobra, d'una complexitat tècnica de nivells insospitats, ha hagut de deixar sense suministrament gran part de la comunitat de Madrid durant un període que, ara per ara, estimen que serà d'entre unes hores i unes setmanes.

• En un acte de sentit comú que l'honra, sa majestat Joan Carles I, aboleix la monarquia degut a la baixa valoració que la corona espanyola ha tret en el darrer sondeig del CIS. En un emotiu discurs, ha anunciat que ell està per servir el poble i que si no se li valora el treball, dimiteix. Les seves darreres paraules com a monarca han estat: ja us apanyareu!

i va i s'ho creuen...

• El Reial Madrid afronta el proper duel al Bernabéu contra el Barça amb les baixes de CR9, Xabi Alonso, i Casillas. El portugués presenta segons l'informe mèdic una distensió de tupé. Per la seva banda, el basc Xabi Alonso serà baixa degut a una sobrecàrrega a l'escrot, provocada per les constants discusions amb CR9 a l'hora de llençar faltes i penals. Casillas no ha estat convocat per Pellegrini, que ja no sap què fer perquè el fotin fora.

Caravana Solidària

Ha estat alliberada la cooperant segrestada per Al Qaeda. Es veu que la rua solidària que va anar de vacances a Mauritània (entre d'altres llocs) ja s'ha acabat per ella. Aviam si així se'ls treuen les ganes d'anar a fer fantasmades solidàries al tercer món i aprofitar de passada per fer un safari. De La Vega  assegura que no s'ha pagat cap rescat i jo va i m'ho crec. No sé si a aquests se'ls farà pagar el rescat igual que a qui rescaten a la muntanya i consideren que hi ha anat de forma "imprudent".

A mi tant me fa que els segresti Al Qaeda o Al Capone. El cas és que no crec que sigui necessari fer ostentació de solidaritat amb el risc que implica fanfarronejar davant de gent que ho passa malament de debó i no per una nevada i quatre dies sense electricitat.

Les ONGs han agafat el paper de l'esglèsia aprofitant-se de la mala consciència de les societats consumistes, però a mi no me la fotran. Pago impostos perquè un govern s'encarregui tant dels assumptes interns del país com dels exteriors i si no es fa bé, es vota a un altre govern. El que ja és ridícul és que es dediquin a fer rues de carnaval repartint carmelets per Àfrica com si fos Sant Medir.

Aviam si alliberen ara els altres dos, però sobretot que avisin abans el Rajoy, que si no s'ofèn.

Marató de Barcelona 2010

Avui he corregut la meva primera Marató, aprofitant que se'n feia una a Barcelona. Ja feia temps que m'hi havia apuntat, però un esquinç al turmell a finals de gener em va fer dubtar de participar-hi. Finalment va resultar que corrent no em feia tan mal el tema i vaig tirar endevant tot i que no m'he entrenat ni molt menys com indiquen els milers d'entrenaments diversos que pots trobar per internet.

El fet és que és una prova de matats i si t'agrada còrrer (que no escòrre't) i ets un matat, aquesta prova és per tú. Això sí, no cal que ho provis si no fas exercici des de primària (jo diria EGB, però així semblo més al dia) i/o no et veus els peus estant dret, però si estàs mitjanament en forma i t'ho planteges com un repte sense temps, acabar-la, l'acabes. Sobretot tenint en compte l'ambient que hi havia.

Com diria el mestre Robirosa, l'ambient era "apostoflant" (jo ho escriuria amb "e", però ara buscant-ho he descobert aquest blog dedicat al mestre) i jo, que ni de conya correria 42,195km per asfalt sense parar, he pogut fer-ho gràcies al fantàstic suport del públic. El fet que la gent t'anés animant dient-te pel nom (que portaves escrit al pitrall) realment motiva molt. D'acord, que només m'ho han fet dues persones en tota la cursa, però mireu com me'n recordo.

El cas és que jo havia llegit en un lloc que havies de passejar-te fins el km10, còrrer com si fos un entrenament fins el km20 i treure les forces a partir del km30. Un cop he passat l'equador de la cursa, he vist que estava prou sencer i, tot i dur un ritme molt superior al que creia que podria dur, he seguit així. A partir del km35 és una altra història perquè et mors de ganes de enviar a prendre pel sac la cursa i aturar-te a la primera terrasseta a fotre't unes quantes cerveses, però ja que has arribat fins aquí, i tot i tenir les dues cames més garratibades que un bacallà sec, no pots evitar treure forces de dins. Per sort no les he tret de la mateixa forma que ho va fer Rafa Iglesias a San Sebastian.

Des d'Arc de Triomf, hi ha una gentada de por, que fa que t'empassis el dolor i se't posi la pell de gallina. El pitjor és quan has fet ja la pujada de Paral.lel i veus km41, perquè aleshores et dius que ja ho has aconseguit i, qué collons!, et queda més d'un kilómetre!. Finalment, ho he pogut fer tota l'estona corrent i he acabat en 3h35m que és molt millor del que m'esperava, sobretot tenint en compte que no anava dopat. Total, que he arribat treient el fetge i el video de l'arribada que et pengen a la web de la marató deu fotre més pena que glòria.

Almenys la meva arribada no ha estat tan desagradable com aquesta:



ni tan accidentada i lamentable com aquesta:




Bé, deixaré aquí aquest post tan maratonià.

Toros dels collons

Ja fa uns pocs dies que no paren de treure als mitjans una altra vegada el tema dels toros que s'està debatint al Parlament.

El cas és parlar de tonteries i no afrontar els problemes de debó. A qui collons li importa això? La veritat és que a mi el tema dels toros me la porta bastant fluixa i tenint en compte com està el país, crec que és una mica una pèrdua de temps que els nostres polítics es dediquin a debatre "collonades" en comptes d'adreçar la situació.

Es veu que hi ha qui considera els toros un bé d'interès cultural (la Espe, míra-te-la ella que orgullosa amb el seu 'capote') i per altra banda qui considera que va en contra dels drets dels animals.

Per mi, es tracta simplement que no té sentit fer un espectacle de la mort d'un animal. A més, no crec que quedi massa tendre la carn d'un bitxo que mor pràcticament torturat. Els drets dels animals també són una mica relatius, perquè si no, ens fem tots vegetarians i potser ni això, que les plantes també han de tenir els seus drets. Jo, personalment, les úniques corrides que veig són al Youporn i les de toros no em motiven ni trobo que tinguin res a veure amb el meu concepte de cultura. De fet, ho trobo una mica una salvatjada.

Codi de barres

Que el temps passa és una obvietat i que ens fem grans amb el temps, també. Així que cada vegada sóc més conscient que no tornaré a lluir aquella melena rinxolada d'antany (òstia! sona fatal però es veu que és correcte...). Les entrades avancen imparables i he decidit portar cabell curt abans que entrar en el club del codi de barres.

Aquest particular 'hairstyle' me'l va fer popular el polític basc Iñaki Anasagasti, que es veu que el va voler patentar, però se li havien avançat uns yankis (que l'anomenen 'combover') que van rebre el Ig Nobel d'enginyeria (paròdia dels premis Nobel)  per la brillant idea. És més, es veu que hi ha un documental d'una hora que es diu 'Combover: The Movie'.

El cas és que, tot i resultar bastant patètic i llardós, almenys no utilitzen extensions de cabell provinents de temples hindús. Es veu que el cabell que dónen com a ofrenes en els temples de la Índia, (i que abans es feien servir per fer matalassos) es revén a uns 500$ el kilo a empreses que el decoloren i en fan extensions que després es pengen xurris i xurros que van a la última en els països "avançats".

Pepe Rubianes

Coincidint amb el primer aniversari de la mort del crack Pepe Rubianes, recupero la que per mi és una de les seves aparicions estel.lars, on va expressar amb un lèxic brillant el que molta gent pensa:



Dixit.

On és l'estatut?

Aquest matí m'ha vingut un flash i m'he preguntat que se n'està fent del tema Estatut...Potser he estat bastant desconnectat però jo fa dies que no en sento a dir res i ja no sé si això és bó o dolent.

Vull dir que és evident que ens estan prenent pel pito del sereno amb aquest tema, però ja no sé qui és que ens pren el pél, si el govern de l'estat espanyol, si el president de la generalitat de Catalunya amb l'accent català més extrany de la història o tots els polítics i els mitjans d'aquest país.

Van estar donant pel sac amb aquest collons de tema durant un munt de temps...es va acabar aprovant un estatut miserable al costat del primer esborrany i ara a Espanya l'estan fent servir per eixugar el cul de tots els membres del constitucional.

Suposo que amb la conya de la crisi (que si ara econòmica, que si ara social), el terratrèmol d'Haiti, les inundacions a Al-Andalus i ara de cara a l'estiu el mundial de futbol, tal dia farà 10 anys d'aquell estatut i ja començaran a perdre el temps per fer-ne un de nou més actual.

Filosofia per dummies

Pel que he pogut comprovar per la xarxa, encara es fa l’assignatura de Filosofia a batxillerat. Bé.

Vull dir que a mi em va agradar l’assignatura i trobo que és bo que tothom tingui una mínima formació en la matèria. Encara que jo em vaig quedar bàsicament amb Aristòtil i si em preguntes alguna cosa de Popper em ve més en ment la droga que no pas el filósof...

El cas és que crec que dins l’assignatura de Filosofia s’hauria d’incloure un apartat especial destinat a formar els futurs adults en el modern i mediàtic concepte de “La Felicitat”.

Molta lógica, molta veritat i molta metafísica, però desconec si hi ha algun punt on s’ensenyi als alumnes el concepte de felicitat. Ens bombardegen amb aquesta paraula constantment i sentim la obligació de ser feliços, encara que ningú no ensenya com ser-ho i aleshores es cau en la trampa del materialisme i el consumisme.

Aposto per un simple apunt dins la temàtica de Filosofia que ensenyi els adolescents que ser feliç és una actitud i no un objectiu. Que és tracta de com camines per la carretera de la vida i no d’on arrives. De ser més conscients del que disposem i de tenir una voluntat per tirar endevant. D’extreure una visió positiva de les experiències (encara que siguin negatives a priori) i de ser una mica més generosos i ingenus. Potser si expliquem aquestes coses al jovent, estarem preparant uns adults amb una mica més de seny.

Que tornin els xamans!

L'altre dia vaig decidir anar a un especialista en shiatsu i acupuntura perquè em mirés el turmell. Me l'havia esquinçat tres setmanes abans jugant a bàsket (i ja era el tercer cop al mateix turmell) i el senyor traumatòleg em va dir que portés una turmellera ortopèdica durant el primer mes i que m'oblidés de fer esport en 3 mesos, que si no a la llarga m'haurien d'operar. El cas és que resulta que aquests professionals de la medicina és d'on treuen realment la pasta: de les operacions.

Com que ni de conya m'estaria 3 mesos rascant-me els pebrots a casa vaig optar per anar a un especialista del que tenia bones referències. A més, aquest especialista és corredor i sap com toca els collons no poder fer esport quan en tens ganes.

Quan vaig entrar al local - un local que comparteix amb un altre paio que fa massatges - vaig assistir a una situació surrealista d'una sessió formativa en "masaje pedestre o katapeo", on vaig poder aprendre que "permite hacer diez veces más presión que con el quiromasaje", que "trabaja sobre grupos de músculos" o sobretot que "permite combinar las dos técnicas y un mayor descanso para el masajeador". Aquesta va ser la que m'hagués convençut a mi per fer el curs. Finalment l'especialista em va rebre al seu despatx i vaig haver d'abandonar la sessió formativa.

Total, que la filosofia de l'especialista és la de moure el turmell si no fa mal, que cal que tingui irrigació i que amb calor i moviment s'irriga. Em va fer una sessió d'acupuntura (em va clavar com 20 agulles pel turmell i peu), em va fer moxibustión i em va donar una mena de pegats de càmfora i mentol perquè me'ls apliqués l'endemà. Resultat: la inflamació em va baixar espectacularment i ahir vaig anar a còrrer i el turmell ni me'l vaig notar. (Per cert, el turmell de la foto no és el meu)

Conclusió: un cop tingueu la radiografía o la resonància i si no teniu res trencat ni cal operar, no confieu massa en els traumatòlegs que els importa bastant poc la vostra recuperació. Només els importareu si us poden obrir com un carnisser i canviar-vos quatre peces com un mecànic.

Una gacela a l'Àfrica

Hi ha un famós proverbi que va ser utilitzat en una campanya de Gatorade (almenys a Itàlia). Diu així:

‘Cada matí, a l’Àfrica, quan surt el sol, una gacela es lleva. Sap que haurà de còrrer més que el lleó o morirà. Cada matí, a l'Àfrica, quan surt el sol, un lleó es lleva i sap que haurà de còrrer més que la gacela si no vol morir de fam. Cada matí, a l’Àfrica, no importa que siguis lleó o gacela, el que importa és que comencis a còrrer'

Aquest proverbi el vaig conèixer per una escena en una mítica pel.lícula d’Aldo, Giovanni e Giacomo que es diu “Cosi è la vita” i la dita l’utilitza un paio per intentar lligar-se a una mossa, però el tio no se la sap i es lia cada vegada més al explicar-la (veure video al link d'escena). Estan en un restaurant i el paio té els amics en una altra taula que li fan d’apuntadors. Un company li recomana de dir-li aquest proverbi a la mossa perquè ell va conquistar així la seva dona. Li diu la història i quan torna a la taula, el guió de l’escena fa així:

ALDO: on..., eh, mm..., on és el lloc?

GIOVANNI e GIACOMO: A L’ÀFRICA!

ALDO: cada matí, a l`Àfrica, quan surt el sol, una gacela mor.

NOIA: mor?

ALDO: es lleva…ja morta. Perquè es veu que no es trobava molt bé el dia anterior i aleshores….Total, ‘a l’Àfrica sempre, cada matí, quan surt el sol, un lleó es lleva, i tot just llevar-se comença a còrrer, per evitar acabar com la gacela que va morir el dia abans. Va corrent i veu que hi ha la gacela morta del dia abans allà i es diu “que estic fent? i ja que jo ja estic aquí...” li clava dues mossegades, per menjar...Total, on vull arribar? “no importa que siguis un cascabell o gall d’indi, el que importa és que si et mors, m’ho diguis abans!"

(Cosi è la vita)

Bé, vista així potser no sembla tan bona, però jo recordo que em vaig partir bastant el cul quan ho vaig veure per primer cop.

El cas és que el proverbi el trobo molt interessant, però si ets gacela no cal que corris més que el lleó, sino que només et cal còrrer més que la gacela més lenta, i si ets lleó, sempre podràs caçar un animal més lent que la gacela.

Mai ens jubilarem...o potser sí, però sense pensió pública

Ens ha tocat pringar....Hi ha hagut privilegiats que s'han jubilat als 50 i pocs i ara ens apujaran l'edat de jubilació als 67 anys. D'aquí a que ens jubilem ens l'apujaran fins als 80...

No hi ha feina pels que estem en edat activa i ara a sobre amplien l'edat activa.

Sembla que no hi ha prou amb posar més bestiar al mercat de treball, sino que cal que hi hagi alguna feina per fer. Deixem de tenir pensionistes per tenir aturats. Passa que l'atur dura com a molt 2 anys i les pensions (tot i que no són tan elevades en general) solen ser bastant més llargues.

Res tu, tothom a fer-se un pla de pensions que així apujarem aquest PIB que es derrumba, que el més important del món és l'economia. En comptes de treballar tots 4 horetes diaries i dedicar-nos a hobbies, fem que calgui treballar durant més de 40 anys jornades eternes (els privilegiats que puguin) en una competència per tenir vestits més moderns, cases més grans, cotxes més macos i pits més grossos.

Així sortirem d'aquesta crisi, que no és tan econòmica com de valors.