De com veig el món...

Agafeu-vos els natxos que aquí bé el post més dens (que no dance) de tot el Showtime. És per això que ja no he posat ni fotos.

Comencem pel principi. 

La vida es va originar a la terra fa uns 4.000 milions d’anys i l’ésser humà, com a homo sapiens va sorgir encara no fa 200.000 anys.  D’entre tots els animals, sembla ser que és aquesta espècie la primera que pren consciencia d’ella mateixa en referència al món. No se sap si va ser un bolet ingerit per un homínid predecessor, però alguna cosa va generar aquest canvi de percepció en l’espècie. Aquest fet diferencial va obrir mires a l’home i menjar i follar van deixar de ser les seves úniques motivacions. Sens dubte sempre han estat les més importants, però es van començar a veure complementades per altres interessos. En l’era paleolítica s’estima que la població d’humans era d’entre 6 i 10 milions en tot el món.

En principi, l’evolució de les espècies s’aconsegueix mitjançant l’adaptació al medi, és a dir, que són les espècies que millor s’adapten al medi les que sobreviuen i generació rere generació van millorant genèticament la seva adaptació a l’entorn en el que viuen. És així com l’home ha anat sobrevivint durant milers i milers d’anys. L’ésser humà, però, gràcies a la seva capacitat d’intel·ligència, de comunicació i a la transmissió de coneixements de generació en generació (diguem que gràcies al llenguatge i més tard gràcies a l’escriptura) cada vegada més, aprèn a dominar el seu entorn en comptes d’haver a adaptar-se a ell. Perquè anar movent-nos per trobar l’aliment si tenim el coneixement per plantar-lo aquí davant? Perquè anar corrent darrera els animals per caçar-los quan els podem criar entre quatre tanques? Perquè haver d’anar fins el riu per agafar aigua quan podem fer venir el riu cap aquí?

El cas és que, gràcies a tots aquests coneixements, la seva evolució comença a assemblar-se més a una evolució intel·lectual (tan de bó!) que a una evolució física de l’espècie. Les organitzacions socials es van tornant cada vegada més complexes i sorgeixen les religions que estableixen uns valors que ajuden a estabilitzar la societat.

Els coneixements acumulats afavoreixen una proliferació de l’espècie humana mentre limita el desenvolupament d’altres espècies. La cadena alimentaria es veu alterada per una espècie que se situa al capdamunt de la piràmide. Tant animals com vegetals es veuen sotmesos a la tria d’una espècie dominant que decidirà si un o altre entra a formar part de la seva cistella alimentària. Durant el neolític, l’era en la que es va començar a conrear i criar bestiar, s’estima que la població humana es duplicava cada 1700 anys.

Segons algunes estimacions, la població mundial l’any 500ac era d’uns 125 milions de persones. A principis del segle XX era ja de 1500 milions de persones. Actualment, s’apropa als 7000 milions. Malgrat nombroses epidèmies (pesta negra a l’edat mitjana) l’evolució en la millora de les tècniques agrícoles repercutint en una millor alimentació ha permès aquest impressionant creixement. Més tard, la revolució industrial i l’increment de la productivitat en general, basada en l’ús dels combustibles fòssils (primer va ser el carbó i després s’hi van apuntar el petroli i el gas) per a generar energia ha estat un factor clau en l’explosió demogràfica. Actualment prop del 90% de l’energia mundial prové d’aquestes fonts.

Tenint en compte que aquests combustibles són el resultat d’un procés que dura milions d’anys resulta impressionant que esdevinguin uns recursos que es fan pagar només en funció del cost d’extracció. Si s’haguessin de valorar en funció de les condicions necessàries per la seva generació evidentment no es consumiria als nivells que es fa.

El cas és que s’ha viscut un període d’energia tirada de preu gràcies a l’explotació d’uns recursos que hem agafat de franc pràcticament i que ni tan sols la seva escassetat en un futur no gaire llunyà acostarà el seu preu al cost “real”. No només això sinó que s’ha demostrat que la seva utilització després gasos d’efecte hivernacle que contaminen l’atmosfera. És a dir, que se sap que són contaminants i que un dia (cada vegada més proper degut a l’augment exponencial del consum) que ningú pot o vol assegurar amb precisió, s’esgotaran.

Ha estat en aquest període, l’era dels combustibles fòssils, en el que s'ha experimentat el creixement més espectacular de la història. En tots els sentits. A nivell demogràfic i a nivell tecnològic. Així com la vida de diferents generacions en el segle X o XI no diferia molt en quant a costums o activitats, els canvis a nivell generacional en els darrers dos segles són molt destacables i els canvis s’acceleren degut a nous invents i canvis en els estils de vida. Tots aquests canvis estan associats a aquest accés a l’energia barata, que ens permet realitzar tasques descomunals amb un esforç físic mínim i que hauria de permetre dedicar la major part de l’activitat a tasques de més valor afegit a la societat.

El cas és que aquesta era del combustible fòssil, ha anat associada en gran part a un sistema econòmic eminentment capitalista, on l’objectiu és el creixement basat en l’economia. És a dir un creixement a nivell econòmic en funció d’un valors que en general el mateix mercat s’encarrega de fixar. Riquesa és igual a capital. Quant més capital genera un país, més benestar assoleix. El problema és que en aquesta fal·lera pel creixement, no s’ha penalitzat l’explotació de recursos que mai serem capaços de tornar a generar. Començant per l’explotació dels combustibles fòssils, però també per la desforestació, la contaminació de rius i mars, la destrucció de reserves biològiques o la mateixa pesca salvatge (aquí encara estem per arribar al neolític).

Evidentment, un dels grans problemes mundials, sinó el més gran, és que tota aquesta evolució social ha estat molt desigual i mentre certes regions del món han estat les locomotores d’aquest canvi, la major part de la població mundial viu en condicions similars a les d’abans de la revolució industrial.

Com a habitants del primer món, vivim en la fal·làcia de la vida segura i còmoda on les nostres inquietuds són tenir casa, cotxe, una feina on sentir-nos realitzats i poder viatjar. Si no podem tenir tot això sembla que la vida ens hagi fallat i, sobretot, que el sistema ens ha enganyat. Malauradament, per la major part de la població mundial, la vida és una lluita diària per aconseguir menjar i aigua potable. I aquests no es deprimeixen ni tenen atacs d’angoixa.

I a qué ve tot això? Doncs no en tinc ni idea, però m’he posat a escriure i m’he liat.

Però liant-me, he trobat aquesta presentació que és bastant original (per la posada en escena) i potser més entretinguda que el post en sí.

Cataluña - Espanya

Acabo de tragar-me aquest documental que TV3 va passar aquesta Diada i que, tant aquest dia com quan va estar en cartellera als cinemes, se'm va passar.

Realment l'he trobat molt interessant i, de la mateixa manera que el d'Adéu, Espanya?, et deixa una mica de sensació de frustració envers la majoria dels polítics (tan espanyols com catalans). A més, et deixa una mena de sensació de coïssor a l'ojete de tant que ens donen pel cul (i de com ens deixem).

Estaria molt bé que la gent sapigués el que s'explica en aquests documentals i pogués valorar per ella mateixa, sobretot de cara a les eleccions que se'ns venen, sobre les quals intentaré no fer cap comentari.

En resum, m'agraden molt les declaracions de Miguel Herrero y Rodriguez de Miñón (tan de bó hi hagués més gent a Espanya que tingués aquest sentit comú) i em fot caguera i vomitera el Boadella.

Al final, com sempre, cornuts i a pagar el beure.

Una de caps

Sí que feia temps que no deixava rastre per aquí...No m'extranya. Estic en ple procés d'integració a la meva nova vida laboral.

Ara mateix estic a l'estranger amb la companyia del meu apreciat nou cap. Un magnífic professional i millor persona, que pel matí s'esmorza quatre llibres de negocis i durant el dia et va deixant anar el seu vocabulari d'escola de negocis amb el que guarneix les seves palles mentals. Vaja, que ell de xerrar molt, però de currar poc. Ja m'enteneu.

El cas és que he passat la setmana a cavall entre uns països que hi ha pel nord de França i entre els que ens hem mogut amb el seu cotxe; el seu Mercedes que tan l'enorgulleix.
No sé si heu vist Mentides Arriscades (True Lies), aquella pel.li de l'amic Arnold on hi ha una escena en la que ell està provant un cotxe que li intenta vendre un personatge que s'està intentant lligar la seva dona.

Doncs no sabeu la de vegades que m'hagués agradat fer d'Arnold (llàstima que jo anava de copilot) aquests dies. Mentrestant, el tio em fot el cap com un bombo i jo m'evaeixo, buscant inútilment una persona amiga que em comprengui. No entraré en detalls de la feina, però aquest Mr. Know-it-all és un d'aquests productes del món del business que molta boca i poc arremangar-se, i mentre tota la feina la fan els altres, ell es penja la medalla de gurú visionari. Com pot ser que aquest tipus de gent arribi tan amunt? Com pot ser que la gent competent sigui tan minoritària? 
L'única estona de plaer en tota la setmana ha estat quan avui m'ha deixat sol i m'he fotut per sopar una bacanal de musclos amb patates fregides. Demà a casa.

Feina feta no fa destorb

El meu CV a infojobs porta acumulades unes 460 visites. Val a dir que hi estic apuntat des que pràcticament infojobs existeix. D'aquest total, més de 150 visites s'han produït en els darrers 7 mesos, que és el temps que porto a l'atur. De fet, es pot contrastar amb el nombre d'entrades que he fet en el blog. Des de l'1 de Gener, dia en que em vaig convertir oficialment en aturat, he fet 27 entrevistes per un total de 16 processos diferents. Només a través d'infojobs m'havia apuntat a 46 ofertes, totes bastant o molt relacionades amb la meva experiència professional (he estat bastant selectiu, perquè m'ho podia 'permitir' que diria el Núnez). Ara, finalment he tancat una feina que pinta molt bé i que començaré en 3 setmanes. Per sort, de vacances ja en tinc prou.

En la meva extensa experiència en entrevistes m'he trobat amb gent molt professional i amb gent que no m'importaria que els passés un trailer amb 5000 lluitadors de sumo per sobre, que fes marxa enrera com si s'hagués passat de carrer i que, descartant la confusió, tornés a emprendre la marxa i els tornés a aplanar.

He amortitzat ja tots els jocs de pitet i genolleres que m'havia agenciat per l'ocasió.

Us puc recitar el meu currículum de memòria, els meus assoliments, em sé tots els tipus de psicotècnics i tests de personalitat, tinc punts forts a punta pala i febles amb comptagotes i, evidentment, un afany de millora insuperable. 

Total, que tenint en compte com està el tema feina, les expectatives i com juguen tots descaradament a la baixa amb els sous, em sento bastant afortunat. Això és una jungla i com tot en aquest país, tant consultores com empreses, davant l'allau de demanda de feina que tenen, porten a terme les seleccions, en molts casos, amb molt poc respecte pels sol·licitants. De fet, no té molt sentit com gent amb el nivell intel·lectual d'un torero, pot tenir tant poder de decisió en certs processos, però ja s'ho faran.

Així que res, que espero que no hagueu de passar per aquest tràngol que és buscar feina avui dia, que cada dia s'entén més com la gent fa cua per fer castings de realities (allà també hi van amb pitets i genolleres, no?).

Paradoxa

Ara tornava cap a casa i m'ha fotut vergonya viure a Barcelona. Gent per Mitre amb banderes d'Espanya, desenes de persones amb la samarra de la roja, clàxons, cohets.... No he notat massa diferència amb quan el Barça guanya algun títol. El que se'ns pot venir a sobre si diumenge guanyen!!

És acollonant que tal com ens estan humiliant des de l'estat espanyol i havent dissabte la manifestació per exigir respecte, hi hagi tan espanyolista a Catalunya.

El pijor de tot és que aconsegueixin els majors èxits esportius amb una columna vertebral de catalans.

Jo vinc d'una generació on Espanya sempre ha fotut la pena, tan en basket com en futbol i ara, per les noves generacions resulta que és un país campió. 

Curiosament en tots dos esports la gran base de la selecció la conformen jugadors catalans. Ens maltracten i a canvi els donem alegries. Una puta paradoxa.

Titulars d'última hora 11 Juliol

M'acabo de llevar de la becaina amb un malson que resumiré en uns titulars periodístics:

• 15 milions d'espanyols (5 d'immigrants) surten al carrer per celebrar la victòria de la selecció espanyola davant Uruguay per 1-0 al minut 93.   
• Això ha deixat en una mariconada el quasi milió de catalans que es van manifestar ahir sota el lema 'Som uns pringats, volem que ho decidiu tot per nosaltres'. 
• El Ministeri de Cultura ha decidit, en una reunió d'urgència, començar a construir una rèplica de la recentment esfondrada Sagrada Familia (degut a irregularitats en la construcció del túnel de l'AVE) en la zona madrilenya de San Chinarro de cara a la nova candidatura olímpica de la ciutat pel 2020.

Manifestants en el seu pas per la Plaça de la Sagrada Família

Amb una mica de sort, espero que la cosa no vagi així...Si Espanya arriba a la final, de la mani només se'n parlarà a TV3.

On comprar una estel·lada

Sembla mentida que en una ciutat com Barcelona sigui tan difícil trobar una botiga on comprar una estel·lada.
Vas a un 'xino' i hi trobes la rojigualda. En canvi m'he passat per dues merceries del barri, merceries de tota la vida, que venen banderes i a totes dues:

- La senyera sí que la tenim, però l'estel·lada no.

Potser és la meva ignorància, però que potser és ilegal l'estel·lada? És un producte gourmet? Exclusiu?
Si no la trobes a Catalunya, on collons l'has de comprar?
Trobes abans el collons de bandera del Tibet i de Jamaica abans que l'estel·lada.
Crec que és bastant aclaridor del que passa en aquest país.

Assaig sobre la caguera

En el meu particular homenatge a Saramago, m'he decidit a penjar un relat que tenia escrit i que versa sobre temes escatològics, costum molt arrelada per aquestes terres.  Fa així:

Vaig tancar la balda tot contemplant la claror que en aquell moment entrava per la finestra mig oberta del lavabo. El fred allà dins era insuportable, però el mal de panxa que patia en aquells moments m’impedia de tenir miraments a l’hora de baixar-me els pantalons. Prèviament vaig tallar un tros de paper i el vaig passar per la tapa deixant-lo caure estratègicament de manera que cobrís la tassa en la part on s’acostuma a quedar el rastre.

Fet aquest ritual, que repeteixo cada vegada que em veig obligat a evacuar a l’oficina, em vaig asseure i, deixant-me anar, vaig gaudir del plaer de relaxar l’esfínter quan et saps en un lloc privat i segur. Quin goig! Tanta estona patint i a la fi una mica de descans.

De totes maneres, no vaig trigar massa a adonar-me que allò no era una cagada de les bones, sinó que pintaven bastos. Després de la primera buidada vaig fer un intent d’aixecar-me mentre m’eixugava i vaig poder veure la massa obscura i pestilent que havia deixat anar. De seguida em va venir al cap l’ampolla de vi del sopar del dia anterior. El que allà al fons hi havia era com un pastisset d’una negror intensa i textura cremosa caigut d’un plat camí d’una taula on ja mai no arribaria.

Aquella visió pútrida i els gasos tòxics que gràcies al meu alçament es van veure alliberats envaint l’ambient van fer de detonant d’una nova contracció estomacal que em va obligar a seure novament. Una mena de sisè sentit em va fer entendre que ja res no seria com abans i que, la poca consistència que havia tingut l’anterior fornada de pastissets la trobaria a faltar en la que estava a punt de treure.

Una suor freda em va començar a sortir en forma de perles per la part superior del front i em va cobrir en pocs segons les entrades que en els darrers anys no feien més que créixer. Era un símptoma inequívoc de que venien temps pitjors. Qui em manava aguantar-me tant? Estava convençut que aquella situació la podia haver evitat fent un pas pel bany abans d’haver sortit de casa tant escopetejat.

El cas és que aquests pensaments anaven i venien i en un d’ells vaig comprendre que l’evacuació que estava duent a terme era més aviat una mena de desallotjament de casa ocupada. Vaig haver de forçar la situació i apretar amb totes les meves forces tractant d’exorcitzar el dimoni del mal de panxa. Una explosió líquida es va encarregar de decorar originalment tota la superfície interna de la tassa i també el meu cul, que es va veure esquitxat sense pietat, víctima sense escapatòria.

Un seguit de gasos mal posats van entrar en escena fent una fressa que em va ser impossible de silenciar. A aquestes alçades, el control ja no tenia sentit i la meva prioritat era treure-ho tot, buidar-me i netejar els meus budells.

Aleshores algú va forçar la porta.

- Ocupat!. Vaig cridar.

Merda! (molta merda..) No havia pensat en la possibilitat de que algú més necessités anar al bany també. No tenia cap intenció de sortir d’allà fins que em fugís el mal de panxa, però la idea de que aquella situació acabés creant una llegenda com la que hi havia sobre el Lluís em va atemorir.

Es veu que el bo d’en Lluís un dia va arribar a tirar de la cadena fins a quatre vegades i no va sortir del bany en tres quarts d’hora, fet que va ser comentat i viscut en directe per tota l’oficina. Les apostes al despatx adjacent al lavabo després de la segona tirada de cadena, es debatien entre si es tractava d’una feina mal acabada o d’un típic embús accidental. Al escoltar-se una tercera tirada de cadena els comentaris es van escampar per tota la oficina i tothom que hi havia en aquell moment al despatx va participar en l’aposta sobre si aquella seria la darrera tirada o no. En aquells moments, per eliminació tots sabíem qui estava allà dins. Només podia ser ell.

Doncs el cas era que jo estava a punt de trobar-me en una situació semblant sinó pitjor. A mi ja m’havien descobert. La meva resposta m’havia delatat i, a menys que trobés una bona excusa o un bon ambientador, la meva llegenda estava a punt de començar. Seria el successor del “trenca-tasses”. Aquest era el nom que li havia quedat al Lluís després d’aquella anècdota. Era curiós perquè ell era un home ben escanyolit i ningú no podria endevinar que fos capaç de treure’s de la màniga (per no dir d’un altre lloc) les anacondes que es treia. De fet, no va ser aquella l’única vegada que va haver de repetir l’acte de tirar la cadena, però mai més no va fer-ho quatre vegades seguides. Almenys, no a l’oficina.

Afortunadament per mi, aquell dia de paper no me'n faltava i sort que en vaig tenir, que vaig estampar uns quants autògrafs abans de donar-me per satisfet.

Només diré que vaig sortir amb la cua entre cames del lavabo, em vaig dirigir a la impressora i vaig tornar a la taula amb quatre folis, fent veure que havia passat l'estona allà, mirant de posar-hi paper.   

El profeta esguerrat

Tenint en compte que les meves profecíes basquetbolístiques han estat tan afinades com el segon tir lliure de Basile a falta d'escassos segons, em decantaré per aplaudir l'actuació decisiva de San Emeterio amb dos collons.

Evidentment, tampoc m'atreveixo a dir res sobre el Mundial i especialment sobre 'la roja', no fos cas que la cagués un altre cop.

Encara que sembla ser que, com diu l'home que descansa, l'esperit de Joan Gamper ha tingut la seva influència avui...

You talkin' to me?

Collons! D'acord que volia una final ACB amb força partits i igualada, però això de que el barça foti tan el passerell a casa passa de castany obscur.

Ens estan vacil·lant?

Jo, de totes maneres, no llenço la tovallola i confio en que el Barça reaccioni i deixin de fotre els panolis, sobretot en els instants finals, on tan en el primer com en el segon partit van fotre el pena. De la mateixa forma, cal reconèixer la feina que ha fet el Caja Laboral (que sempre serà el Tau) i la llet que està tenint el Marcelinho dels collons, que mira que arriba a ser irregular el tio i ara ens fot dos partidassos seguits.

A l'espera que Navarro, Ricky i companyia es fotin les piles...

Temps de finals

Ja tenim aquí la final de l'ACB. Un cop més el Real Madrid s'ha quedat fora d'una final que enfronta els dos millors equips de l'ACB, sobretot pel que fa a joc.

Per mi aquesta final té tres punts clau:

• El barça pot completar la millor temporada guanyant els 5 titols en els que ha participat: Lliga Catalana, Supercopa, Copa del Rei, Eurolliga i ara Lliga! A més, s'ho mereix perquè apart de ser un equipàs, juga fantàsticament bé i és un plaer veure aquests paios en acció.
• Ricky Rubio ha demostrat que no es va equicocar amb el moviment que ha fet aquesta temporada. Va decidir no anar a Minessota on s'hagués mort de fàstic, no anar a Madrid (on si hi hagués anat potser no els hagués anat així) i venir al Barça on, a més de demostrar el que val cada dia més, ho haurà guanyat tot.
• Podrem gaudir de Tiago Splitter un cop més, un pívot al nivell dels Scola o Marc Gasol, merescudíssim MVP de la temporada i que qualsevol dia se'ns marxarà a vés-a-saber-què a l'NBA.

La meva aposta és un 3-0 pel Barça, encara que tan de bo s'allargui més i poguem gaudir de bon basket més dies.

Vinga aquests genolls de vidre de l'Atomic Dog!!

Pel que fa a la final de l'NBA, el tema està més complicat. Sembla més equip els Celtics, però amb el nivell que està demostrant el Pau (i també pel Kobe) faria gràcia que guanyés el segon anell, sobretot davant del Garnett. A més Paul Pierce em fot força mania també. Ho sento pel Rovirosa.

En definitiva, em semblen molt més entretingudes les finals de l'ACB i a nivell de partit li donen deu mil voltes a l'entertainment NBA, però ja que les tenim totes dues, a seguir-les!

Enema de cafè

A mi em va sonar a recepta de cuina, però es tracta del que col·loquialment s’anomena lavativa (de café).

El cas és que l’altre dia vam dinar amb un amic que en sap un munt de coses naturistes i, entre molts altres temes, li vaig comentar que em notava el blanc dels ulls una mica groc. Ell va dir que, molt probablement, això estaba relacionat amb el fetge i que el que anava molt bé per netejar el fetge eren unes herbes hepàtiques i, sobretot per desintoxicar el fetge i la vesícula biliar, enema de café.

Jo que sempre he estat encuriosit per aquesta gent (d’edat avançada en gran part) que comenten que de tota la vida es feien lavatives i que anaven tan bé per tantes coses, vaig pensar que potser ja era hora de probar-ho. Vaig buscar informació per internet i, efectivament, vaig veure que era molt recomanat per alliberar toxines del fetge.

Així que vaig preparar la ceremonia fent-me un café i afegint-lo a poc més d’un litre d’aigua que vaig posar a la bossa de plàstic. Vaig untar amb vaselina la broca del 9 que anava a desvirgar el meu ojete i vaig procedir a endinyar-me’l. 

Sorprenentment, només vaig notar a l’inici com si em posés un supositori i després res més. Vaig donar-li a la circulació de la sonda i vaig flipar de la velocitat com el nivel de la bossa anava baixant, pensant que tot allò m’estava entrant pel cul a aquella velocitat de creuer. En poc més d’un minut ja ho tenia dins. Recomanen retenir el líquid uns quants minuts perquè faci el seu efecte.

Jo vaig procedir a treure’m la sonda del cul i vaig poder comprobar que havia anat més endins del que semblava a priori. Per sort, vaig poder superar l’efecte ventosa que em va semblar que feia al principi i que em va provocar una suor freda. En aquells moments representa que m’havia de posar en repós per poder aguantar el liquid dins, però em vaig posar a netejar l’estropici que havia fotut pel terra intentant omplir la bossa. El resultat va ser no vaig arribar a sortir del lavabo i en menys de dos minuts ja estaba assegut a la tassa del wàter patint uns recargolaments brutals. 

L’estucat venecià que va quedar a la pobra tassa del wáter va ser tot un repte pel Pato WC i a dia d’avui, jo em veig el blanc dels ulls amb el mateix to que abans. Potser el de l’altre ull sí que està una mica més vermell.

Conclusió: si heu de netejar el WC i us fot pal, feu-vos un enema de café.

Exemple de sostenibilitat

En aquesta societat obsessionada per la sostenibilitat, necessitem més exemples com el de l'amic Prahlad Jani.
Aquest paio, que es veu que té més de 80 tacos, és sostenible de collons. No només no necessita beure ni menjar, sinó que no emeteix residus. Ni pixa ni caga.
Ell diu que porta més de 70 anys amb aquesta dieta (no-dieta diria jo) però es veu que recentment li han fet una prova durant 15 dies i, efectivament, tothom ha flipat.

No es van fixar que portava un Happy meal sota la barba

Si busqueu inèdia a la wikipedia veureu que hi ha bastant de frau al voltant d'aquest tema, però que sempre hi ha exemples d'aquests que fan creure en això que també anomenen "breatharianism", que es traduiria literalment com "viure de l'aire". Vaja, el mateix que volen fer els de la generació Ni-Ni. 

Boicot a l'eufòria

Ja hem guanyat la lliga!

Quin equipàs i quin futbol! Tan bons xavals que semblen. Quina pinya que fan! I qué bó que està el Piqué, que graciós que és l’Alvés i que bé que parla el Guardiola….I podriem estar dies elogiant aquesta gent que passa la mà per la cara al Madrid més xulo i prepotent.

Ara, ben segur que un dels més contents deu ser l’Hereu, que veu com el campionat de lliga fa pasar el seu particular fiasco de consulta popular en un segon terme.  Això sí, ha reconegut l’error i, com a home respectable que és, ha donat una empenteta a l’abisme a dos caps de turc que paguin els plats trencats, amb el mateix estil que ho faria l’Escurçó Negre amb en Baldrick i en Percy.

Per altra banda, amb aquesta lliga acontentem el populatxo de l’Espanya assimilada i ja podem anar cantant campions, campions, que l’estatut segueix en escabetx i ens segueixen donant pel cul sempre els mateixos.

Només que la meitat de gent que va sortir ahir al carrer per la lliga del barça, sortís per totes les canallades que foten els polítics, ja en deixarien de fer la meitat. 

Ara només faltarà que Espanya faci un gran mundial i de la retallada d’en Zapatero no se’n recordarà ni Déu.  

Vinga, que ja tenim aquí els playoffs de l’ACB i ja només queden 3 setmanetes i mitja pel mundial!!

N'hi ha per cagar-s'hi...

Tants dies amb el bloc abandonat i avui dos posts. No m'he pogut resistir a l'assabentar-me d'això.

Vagi per davant que sóc un gran fan d'Elvis. D'acord que era un garrulo del mig oest, però aquest paio sí que era un crack. A més, a mi m'agrada especialment la segona part de la seva carrera, quan va deixar-se de les collonades de Hollywood i va haver d'assumir que era un actor mediocre. Va tornar amb una veu més potent i un look estrafolari i hortera de collons, però els seus concerts de Las Vegas tot col.locat de vés-a-saber-què són un espectacle.

El cas és que sempre s'havia dit que el tio es fartava de painkillers, barbitúrics, ansiolítics i diverses coses que el van fer engreixar junt amb una dieta plena de greixos saturats.  

El seu divorci, les noves generacions de músics i un públic cada vegada més gran i decadent semblaven l'explicació d'un declivi vital que va acabar amb la seva vida. Almenys això era el que semblava.

Doncs no senyor. Ara ens surt el seu metge personal i amic (això diu ell, però vist el que ha explicat jo ho poso en dubte) i resulta que el problema que tenia el Rei del Rock i que va acabar amb la seva vida era un restrenyiment crònic.

Molta gent (principalment dones) deuria imaginar-se l'Elvis, com a sex symbol que era, amb un membre viril descomunal, però es veu que el que tenia era un còlon que fotia goig (el doble de la mida normal, tant d'amplada com de llargada) i que una malaltia congènita feia que no tingués un trànsit intestinal fluid. Ll'astima que per aquells temps no hi havia encara Activia.

T'has fotut com el quico...

El que el sabater dóna, el sabater ho treu...

Al final, ha calgut afrontar la realitat i admetre que l’estat español fot pena i fa molta pudor. Que de jugar la Champions està en el playoff de descens junt amb Grècia (ja a segona) i Portugal.

El Sabater ha hagut de fer el que ha estat evitant i, ara que ja ho té tot perdut, tant li fot tirar per terra tot el poc que se li havia reconegut. De fet, l’únic que deixarà el seu mandat de diferència serán els matrimonis homosexuals, que són gratis. Tota la resta, l’acabarà retallant o ventilant.

Les baixades de sous als funcionaris, si són proporcional als ingresos, no és tan descabellada, tenint en compte que tenen feina assegurada i que qui ha hagut de trobar feina ara es troba amb sous més d’un 10% més baixos. Ben mirat, potser això tampoc caldria si en època de vaques grasses no s’hagués tret de la màniga els ministeris d’igualtat i habitatge.

Ara, la resta de mesures relatives a pensions, jubilacions, xec nadó o dependència s’acaben carregant la política d’esquerres i socialista del Sabater. Quin pàjaru!

España està amb la merda al coll i només es prenen mesures quan ja no hi ha cap més opció.  Això sí, s’han tirat milions i milions amb el collons de Plan E, pavimentant i aixecant carrers intentant maquillar les xifres de l’atur, però ara ja no és el nombre d’aturats el problema, sino que ja no hi ha pasta.

Això sí, els mercats reben amb pujades les mesures preses pel govern español. Puta mare. Això a la gent del carrer els farà dormir més tranquils.

Espero que la UE encara tingui pasta per deixar quan Espanya peti. Aviam si quan això passi la gent s’anima a sortir al carrer d’una puta vegada.

Remuntada?

Ja ho sé. Quan li has vist els collons, ja saps que es matxo, però feia una mica de pudor tanta eufòria.

No passa res. Era bastant probable amb el resultat d'anada que passés això. Es tractava d'un equip italià que no havia de fer res més que veure-les venir. I tampoc van haver de veure'n tantes.

I qué que els expulsessin un paio als 28 minuts?

Per mi que el Pep els va dir als nanos que no valia xutar fort o que no es podia xutar de fora l'àrea, perquè només van fotre un miserable xut fins que ja era tard de collons....i vinga a fer centrades amb tot de taps de bassa al davant, que com no fotéssin castells ja em diràs tu.

jo, per si de cas, em faré trompetista de jazz...

Jo no sóc cap fanàtic culé, vull dir que quan juguen bé que guanyin, però quan foten pena, que els bombin. No perdré el son perquè una paios que només saben que fotre xuts (ah, no! que els del Barça ni xuten! i a més escriuen llibres!) no facin bé la feina per la que cobren una milionada. Si es tracta de celebrar, jo m'hi apunto, però si es tracta de derrotes, que les pateixin ells, que per això és la seva feina.

Total, que era inevitable que aquesta temporada s'esmunyís algun títol i arribar a semis no està malament, encara que es passi de llarg una final al Bernabéu (que també es podia perdre allà, eh!).

Ara, això sí, el que toca és assegurar-se la lliga, que prou ràbia fa haver de veure aquests mamons celebrant l'eliminació ahir a la Cibeles.

De totes maneres, sempre ens quedarà la lliga i l'Eurolliga de bàsquet.

Tocant sostre

Per si no ho havieu llegit o sentit abans, en Zapatero diu que l'atur ha tocat sostre.  Després de l'"errada" que ha fet saber que l'atur ja ha sobrepassat el 20% (4.612.700 aturats), ara surt i diu que tranquils, que d'aquí no passa i que ara tot serà baixada. Com fa poc més d'un any, quan el Corbacho deia que a 4 milions d'aturats no s'hi arribaria pas.

Qué catxondo!

Potser parlen de tocar un fals sostre, una mena d'altell on s'hi amaguen uns quants aturats més. Pensem, que hi ha previsions no tan optimistes que diuen que es pot arribar al 30% el 2012. D'acord que els interessos d'uns són mantenir-se a la poltrona i el d'altres és vendre llibres, però els primers ja està més que comprovat que són uns mentiders.

Però parlant de tocar sostre, és també una mica preocupant pensar que l'eufòria blaugrana davant d'aquesta dificilíssima tornada de semifinals pot estar tocant sostre. No se n'està fent un gra massa de tanta confiança en una 'remuntada' que han de decidir 11 jugadors al cap i a la fi? Per què no esperem a passar per estar eufòrics? Deu ser que és dels pocs motius d'alegria que podrem tenir per aquestes terres...

Ja cansa...però havia de dir la meva

OK. estic d'acord en que ja fa pudor el tema, però és que estava donant-li un parell de voltes al cas i, tot i que als morts se'ls mereix un respecte, no puc evitar flipar en com s'honoren certes coses que a mi no em mereixen el més mínim respecte.

Jo no vull dir que aquest home no es mereixi un respecte només pel fet que era franquista...que n'hi ha uns quants que també ho són i s'ho amaguen encara més, però que pel jo trobo que diuen que ha fet no hauria de ser tan elogiat. 

Vull dir que ara diuen que va ser gràcies a ell que es van fer els Jocs de Barcelona i jo em pregunto, tractant-se del president del COI, això no seria un flagrant cas de corrupció que evidencia que durant el seu mandat les corrupteles eren el pa de cada dia en aquesta casa de barrets que es el COI? No hauria d'haver estat mèrit dels governs i organismes que representaven Barcelona en comptes d'un favor del president del COI? Doncs ho diuen per tot arreu que va ser gràcies a ell i aquí a tothom li sembla tan collonut.

No sé...al final un dia la palmarà la Belen Esteban i li donaran algun premi honorífic pel que ha fet en pro del periodisme televisiu.

Esgaldinyada

Esgaldinyada: versió femenina (personal i no oficial) d'esgaldiny (esgarip; crit violent o xiscle).

Crec que aquesta paraula és adient per descriure el que em provoca la SGAE. És el crit que em surt de l'endinyada que ens fot la SGAE cada cop que ens ajupim ; ESGA(E)LDINYADA. Passa que l’altre dia vaig veure el programa 30 minuts que anava sobre la SGAE i vaig flipar.

No estava (ni estic) molt enterat del tema, però una cosa sí que tinc clara. El músic sempre s’ha hagut de guanyar la vida cantant o tocant (instruments bàsicament) o fent les dues coses alhora. La música en general s’ha beneficiat de la tecnología en el sentit que ha permés enregistrar la música i fer-la molt més popular. Amb això, molts cantants, músics i pseudo-músics han pogut fer-se d’or amb les  vendes de música  enregistrada (una simple canço o bé amb un sol disc), moltes vegades sense ni tan sols haver de tocar en directe.

Doncs bé, aquesta tecnología que els ha beneficiat durant un temps, ara els ha canviat les regles del joc, ja no la controlen i se’ls ha follat la gallina dels ous d’or; ja no tothom està disposat a pagar per escoltar la seva música. Però resulta que aquí están els senyors de la SGAE per posar fil a l’agulla i fer pagar tothom qui puguin pels drets d’autor. I amb ells, un munt de gent d’esquerres, progres i pro-llibertat i anti-sistema com  Víctor Manuel, Jaume Sisa, Loquillo i Pau Donés entre molts d’altres. Tots amb grans èxits recents i tots tenim en ment els seu darrer gran hit tipus, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’,  ‘Cadillac solitario’ o ‘La puta flaca’.

Apart del que ens fan pagar quan comprem, CDs, DVDs o llapis de memòria, fan pagar a establiments com perruqueries per tenir la radio posada. O sigui que resulta que cal pagar per escoltar publicitat (per què en el fons  l’emisora els serveix de canal publicitari a les discogràfiques).  Quins collons!

I a qui em digui que els músics han de menjar, jo els dic que els bons músics saben tocar i cantar i poden fer pasta amb les gires, que si són bons, és allà on val més la pena escoltar-los. I que n’hi ha molts, que és gràcies a internet que es donen a conèixer gratis perquè la gent els vagi a veure en concerts. S’ha acabat la bona vida, que qui està darrera d’aquesta societat d’autors són uns  vividors que fot anys que no treuen música decent i volen viure com reis a costa del passat.